La Bequi

Així m'anomena un amic: Bequi, de becària...
Està clar que tot en aquest món no són els diners, però sense ells molts no se senten motivats o pitjor, no poden sobreviure.
Els becaris de turisme som d'aquesta mena de gent que a causa de l'obligatorietat de 400 hores de pràctiques es veuen en la "necessitat" de deixar la seva feina (si no els mantenen els papis) per començar a treballar a un lloc on aprendrà molt (amb sort) i no cobrarà res (per mala sort).
Jo estic a l'atur, tinc la fortuna de què els convenis de pràctiques són compatibles amb el "sou" d'aturada i que em paguen 200 € de "sou". Crec que hi ha d'haver alguna manera de regular els sous dels becaris. Obvi que entrem a l'empresa plens de coneixements teòrics (que no sempre podem aplicar) i sense saber fer res a la pràctica, però passem moltes hores allà, ens esforcem i alguns de nosaltres hem de mantenir-nos. D'acord, ja ho sabia quan vaig començar la carrera fa 2anys, sabia q hi havia l'opció de no poder pagar el lloguer perquè no cobraria, però realment, és necessari??
La meitat del meu sou se'n va en transport i si comptem les despeses de menjar el dia que no tinc temps de fer el tupper i he de comprar algo ràpid per menjar al bus, ja marxa una altra part del sou.
Crec que no és just. Les empreses també haurien de tenir en compte les circumstàncies personals dels becaris. No sé com arribo a final de mes, com diuen per algun lloc: Em sobra massa mes a finals del sou...
La feina però m'agrada, la consultora compta amb mi, i la setmana passada el meu cap em va posar a prova. A les 18:00 de la tarda entro al seu despatx. Em demana un informe (un 3 en 1 perquè havia d'investigar 3 coses diferents). 2 pàgines mínim cada part. Més idees pròpies i propostes d'una part de l'informe. Nervis, però contenta. Llavors em diu, ho necessito per demà. Dels nervis, passo a l'histerisme. Tot ben dissimulat, intentant posar cara de pòker i donar seguretat en plan: per demà? Clar que sí!
Ara ric, però en aquell moment volia fondre'm. No trobava res d'informació, no em venia ni una idea per les propostes que havia de fer, només pensava: és per demà, és per demà, és el jefe, és el jefe.... PUTO GOOGLE, AVUI QUÈ PASSA???
Allà estava bloquejada, només pensava que no em donaria temps, que amb les meves propostes faria el ridícul i que em diria: reina, tens 29 anys, ja va sent hora que fagis alguna cosa bé i aquest món no és el teu!
Callo aquestes veus malicioses i m'envio el que tinc fet per mail per un cop arribada a casa, poder continuar la feina amb la calma d'un entorn no-hostil.
Em relaxo, però continuo sense trobar-ho tot. Nervis, he d'anar a la uni igualment. Encarrego a la parella que em busqui un número per internet mentre estic a classe. M'ho apunto. Arribo abans a la feina al dia següent, ràpid obro el mail on m'he enviat la feina feta, busco coses abans no arribi el cap i per fi crec que l'he acabat.
CREC. Perquè entro al seu despatx, li ensenyo, tremolo per dins mentre per fora intento donar sensació de seguretat (imposssible). Analitza i no diu res, quins segons més llargs! Diu mirant-se les propostes: Vas bé, vas bé. Em tranquil·litzo, dos segons, em corregeix. D'on has tret aquest quadre? (I jo penso: merda, no ho he posat). Aquest correspon a hotels o apartaments turístics? (Merda crec que eren hotels però no quadra!) 100.000turistes hi van? Segur? (joder, ho posava a la pàgina web!!!)...
Al final he de corregir això en... 30minuuuuuuuts? I ampliar-ho???? Em diu: ho necessito per demà. -Però demà jo no vinc (divendres). -Doncs llavors, dilluns. A quina hora arribes? -A les 3, 3:15. -Perfecte, a les 4 m'ho emporto.

Caguntot, cagulrei, cagulturisme, cagunlescabresquefanformatgeeeee!

Busco el quadre el diumenge al vespre i el dilluns acabo d'enllestir-ho. A les 3:35 enllestit. El cap encara no ha arribat, la secre em va dir que arribaria just perquè tenia un dinar i que no em posés nerviosa. Tant se'm notava??? Adjunto unes fotocòpies, ho grapo i el deixo a un costat de l'escriptori orgullosa de la feina feta. Insegura però orgullosa de l'esforç.
Arriba i li dic: -ja està fet! -Perfecte, passa a dins. Entro, se'l mira, mira que hagi corregit el què em va dir. De cop, somriu en plan pare satisfet i em pregunta: -i què tal et sents? Estàs a gust aquí? Et sents bé amb els companys?
És el moment per dir que sí, que amb les companyes estic agust, no tinc molta confiança però són bona gent, l'altre cap sempre fa bromes i la secre és dolça i sempre ajuda. Però el sou... Però callo, dic que m'hi sento a gust, que m'agrada la feina i que estic molt contena.

La bequi ha de currar, la bequi ha d'aguantar un any, la bequi s'ha de formar més, la bequi ha de trobar un bon màster i llavors la bequi...

DEMANARÀ UN AUGMENT DE SOUUUU! :)

Becaria a casa

Ser becari és una cosa que gairebé cap estudiant universitari pot evitar. El fet d'estar a punt de cumplir 30 anys fa que sigui un pèl més dur. Visc sola, sóc econòmicament independent de fa molts anys, estic de lloguer i fa 6 mesos que estic a l'atur. És una combinació que amb un ingredient més, saps que no pot durar gaire... Aquest ingredient és un contracte de 20hores per 200euros... No ajuda el fet de tenir classes fins les 14 gairebé cada dia. Per tant, el resultat d'aquesta combinació o d'aquest còctel explosiu és: començar una hora abans cada migdia per intentar complir el conveni de pràctiques, dos dies de la setmana sortir abans de classe i dinar al tren perquè no hi ha temps de passar ni un segon per casa, els altres dos dies, només acabar la classe marxar a agafar el tren corrents, intentar arribar aviat a Bcn per fer una horeta al matí, dinar en mitja hora al despatx i a les 3 un altre cop a treballar... Arribar a les 8:30 del vespre a casa, fer la feina de la uni que no he pogut fer al tren i dormir, dormir, dormir...

Només escriure-ho ja m'estresso!! Tot això, treballant com una professional, com a mínim intentant-ho, i cobrant com algú que neteja el despatx de tant en tant. I tenint en compte que s'ha d'anar a Bcn cada dia li sumem el transport i ale, gairebé 100 euros menys de sou! I buscar receptes de tupper no és tan fàcil, caic en la temptació de dinar cada dia pasta, arròs i entrepans! I els diumenges toca cuinar coses sanes per congelar i tenir reserva de tuppers...

Per sort la feina pinta molt bé, és el tema que m'agrada (no m'apassiona però m'agrada) i això és bàsic, tinc sort! Crec que puc aprendre moltíssimes coses treballant a aquest despatx, potser ara no em sento satisfeta perquè faig molta recerca pels altres, però també estic descobrint moltíssimes coses que pel meu futur seran imprescindibles.

Ser becari és dur, ser un becari de 30 anys ho és més... Però no ens hem de quedar només amb allò que ens molesta pel fet de ser-ho, hem d'aprendre que de tot el què ens passa i tot el què descobrim del món del turisme, en algun moment ens servirà!

Ara el proper repte serà trobar un bon màster i sobretot el lloc perfecte per fer-lo, perquè estudiant turisme: per què ens tanquem les portes a la resta del món?! Visió global per mi és èxit, i jo em sento preparada per fer quelcom gran!

Catalunya...

Ja estic a casa. El vol de tornada va ser una barreja de sensacions i sentiments... Plores, penses en la gent que has conegut i plores un altre cop. Somrius i somrius molt amb moments meravellosos que has compartit amb persones que en un altre moment potser mai haguessin sigut amics teus o potser haurien sigut els teus millors amics...

Aquest escrit voldria ser un homenatge (no sé si ho aconseguirà) a tots aquells que m'han acompanyat en aquests dos mesos així que toca escriure'l en castellà:

"Hay gente que conoces en el momento adecuado de tu vida, que te dan consejos, que te dan el cariño que necesitas y que te estimulan constantemente para mejorar en todos los aspectos de tu vida. Las personas que consiguen eso, nunca son conscientes de lo que aportan, de que se convierten en personas que nunca vas a querer sacar de tu vida... A pesar de la distancia que ahora mismo nos separa y que de muchos de vosotros no me pude despedir el último día, os quiero agradecer todo lo que hicisteis por mi:

• Fernando: Fuiste la primera persona que conocí en el aeropuerto, quien me dió mi primer consejo, quien sin quererlo me dió cierta tranquilidad para vivir en Perú. Tus historias sobre el país, tu confianza y tus gritos (sí, intentabas cantar pero eres de los míos y no cantas, gritas como yo!) con las canciones populares peruanas me encantaron. Me has hecho sentir a gusto desde el primer día.
• Davy: Maldito petardooooo! Contigo no pensé que me llevaría tan bien. Has sido la sorpresa, creo que me has acompañado más que nadie en estos dos meses y pico, hemos hablado mucho, me has enseñado muchas cosas sobretodo de la gente de Perú y me he reído mucho contigo! Me encanta pegarte y molestarte y que tu me molestes a mi, así que mil gracias también! Nunca dejes de hacerlo! Me puse muy triste cuando tu y Bianca os despedisteis de mi en Cusco, las lagrimitas cayeron pensando en lo bien que había estado con vosotros siempre! Os echo mucho de menos...
• Ivan: Tu sí que eres un pozo de sorpresas! El chico (junto a Davy) que siempre se acababa mis platos cuando salíamos a comer! Por Dios, nunca me había reído tanto con alguien que es tan poco consciente de su sentido del humor y capacidad cómica. Eres un genio. Haces reir sin querer con todo, con tus comentarios, tus preguntas,... Cada vez que recuerdo el momento del cine: niños y tercera edad, no puedo dejar de reir... Me acompañaste siempre a horas intempestivas, tanto por las mañanas al trabajo los primeros días, como por las noches si salíamos! Ojalá tu experiencia europea sea tan buena y te marque tanto (para bien) como mi experiencia peruana.
• Bianca: Junkela!!!! Mi chica, la más peruana de todo el grupo. Me encantó conocerte. Al principio apenas hablábamos, pero al final fuiste una gran amiga con la que compartir mil momentos (y alguna cosa más)! Me gustó mucho hablar, bailar, reirnos, disfrutar de esos grandes momentos de Ivan, compartir el humor europeo juntas, criticar esas leyendas peruanas (tipo el sol, el pie derecho, el oscar a la mejor película de motivación y crecimiento personal...). Espero que la vida te traiga mil cosas buenas y todo lo que te apetezca, mil viajes más y todo lo que nos falte! Eres muy grande Bianca, nos veremos pronto por Suiza o Catalunya! Y sí, una buena fiesta nocturna nos la debemos!!!!
• Jose: Ya me despedí de ti, así que sabes perfectamente lo que ahora mismo pasa por mi cabeza. Gracias por hacer que Lima me gustara, por las carreras en bicicleta, la comida basura y por enseñarme tantas cosas de tu vida, de tu trabajo y de tus amigos... Por mostrarme muchas cosas invisibles a ojos primermundistas! :) Grande Manotas!
• Gloria "Sopitas": Una abuelita/madre encantadora. Tener mi espacio en su casa hizo que me adaptara mucho mejor. A pesar de los malentendidos finales con los otros chicos y usted, espero que nunca deje de dar un hogar (porque no es sólo una casa) a los chicos tanto de Iaeste como de Intej, que se acompañe de tan buenas cocineras y que siga tan estupenda! Gracias por preocuparse tanto por mi (a veces excesivamente!) y por cuidarme en mis momentos débiles!

Me dejo mucha gente: Lorena, Sheila, Navin, los chicos y chicas del hotel, el resto de Manotas... Pero bueno, simplemente quería daros las gracias a todos por todo lo que habeis aportado a mi vida! Con vosotros me sentí mejor que en casa y descubrí un país que sería imposible como una turista más!

Os quiero y os echo mucho de menos!"

Ara ja un cop a casa, les coses es veuen diferents. He canviat molt per dins i aquí tot continua igual. De vegades sents impotència per veure les diferències horroroses de mentalitat, de nivell de vida, de detalls que molt valorarien i que aquí mai seran valorats, de gent que és incapaç d'evolucionar i que sovint creus que "involuciona"... Penses i penses... El caràcter no el tinc com abans, estic molt més distant amb tot i tothom. Imagino que és normal, que necessito un període d'adaptació. Però sóc feliç.

El dia 1 començo a ser becària a una important consultora turística de Barcelona. Tant de bo m'engresqui tant com el dia que em van dir si volia treballar amb ells; que l'any que comença de la universitat sigui una bona experiència i sobretot, que el record d'aquests dos mesos i mig a Perú em motivi molt més per continuar endavant amb els projectes futurs (personals i professionals) tant a casa com a la resta del món!

Gràcies per haver-me llegit (malgrat haver-vos abandonat tant l'últim mes), pels vostres comentaris, per rebre'm tant bé (tant d'anada com de tornada) i mil petons a tots!

Segurament, ens anirem veient aviat per aquí!

Machu Picchu

Pujant a un dels llocs més increïbles del món, vaig perdre la càmara de fotos... Aquesta me la va fer Bianca. No tinc gaire temps per explicar-vos tot el que se sent pujant allà, veient aquesta meravella, així que us deixo una foto on sembla que jo sigui un xupa xups, amb mala cara després de tanta caminata i amb les cames que ni me les sentia... Però malgrat que no es veu la sensació que em recorria tot el cos, us puc dir, que mai mai mai, m'havia sentit tan orgullosa de mi mateixa, de l'esforç i que malgrat que sobraven estrangers aquell dia allà, et sents molt molt però que molt afortunada de contemplar aquest espectacle... Al dia següent vam continuar caminant més encara i el meu cos va rebentar a Cusco. Crec que mai havia caminat de forma tan còmica en ma vida (pitjor, molt pitjor que Chiquito de la Calzada), però vaig pensar en molta gent que sempre em diu que tinc poca resistència i amb un somriure malèfic a la cara mentalment els vaig enviar aquest missatge: foteu-vos, sóc forta, el meu cos resisteix això i més i em sento orgullosíssima del què he aconseguit!
Un petonàs a tots, en una setmana torno a Barcelona. No en tinc ganes, ho reconec, em queda massa per visitar, per conèixer i per gaudir, però no paren de sortir possibles projectes per fer aquí a Lima i a Perú en general... Qui sap si l'any que ve, reprenc aquest bloc des d'una perpectiva diferent...
Us estimo!

Grip, art i pisco

Aquest cap de setmana ha sigut tranquil·let... El cos encara em falla. El fred, la pluja fina i l'humitat general no ajuda gens. Durant el dia aguanto millor, però quan cau el sol (per dir-li d'aguna manera) la gola renega, el cap m'explota i només vull una manta enorme i posar-m'hi a sota! :)
Lo bo, és que el cap de setmana ajuda (en realitat ajuda als ànims però no ajuda per la feina). He passat mooolt fred aquest finde. Diuen que és el més fred que s'ha viscut aquí en anys. Que bé, eh! L'hivern fred de Catalunya, l'hivern fred de Perú... Pff!
Però vaja, demà és l'últim dia de feina (i sí, avui he tornat a faltar). Total, que demà ja plego de l'hotel! Per fi! Ha sigut lo pitjor d'estar a Perú. És curiós, ha sigut el motiu principal i únic de venir aquí i acabarà sent lo més trist de tot. Un ja ve sabent que ser una persona en pràctiques significarà fer poca cosa, o coses que segurament no tenen una importància vital a l'empresa (molts em comenten que les seves pràctiques eren jocs d'ordinador, trucades i fotocòpies) Per molt que des de tot arreu ens diguin que les coses no són o no han de ser així, ho acaben sent. La merda: jo no tinc ordinador propi! jaja! Lo millor de l'hotel, la gent que m'hi he trobat.
Com deia, demà acabo allà o dimecres si el cos m'aguanta aniré cap a Cusco. Allà fa mooolt més fred pel que sé, així que patiré bastant imagino.
El cap de setmana, entre dècimes febrils, ha sigut enriquidor. Divendres vam anar a una festa d'uns dissenyadors que promouen la cultura de les zones de la selva: múscica, artesania, moments friks... Divertit! Dissabte havia d'anar a la Fira del llibre però el meu cos al migdia ja no tirava així que em vaig quedar sota la manteta dormint i mirant una pel·li perquè la meva gola no es queixés gaire... A la nit, vaig anar a veure uns amics (ja us he parlat d'alguns d'ells) que preparaven una funció. Diumenge en tenien una altra ben d'horeta al matí per un casal de nens i mares amb vih (només 7 nens viuen allà mateix però estava ple de petits). Estava nerviosa. Al final va ser tot un èxit i molt enriquidor per mi.
El lloc es el Hogar de San Camilo, a un barri de Lima, no gaire segur perquè havíem d'esperar que ens obrissin la porta del convent (era un antic convent) per poder baixar del cotxe amb l'equip de so i tots els estris que necessiten. Per sortir igual! Allà organitzaven una espècie de festeta pels nens amb jocs com tirar llaunes amb una pilota, jocs d'anelles, el de la cadira amb música...
Ells van actuar després d'una parella que ballava. Em van comentar després que va ser difícil concentrar-se, que els nens estaven molt dispersos, que l'espai tampoc ajudava gaire... Jo em vaig quedar embobada mirant-los, mirant les carones dels nens mentre un parlava o l'altre tocava la guitarra i feien els sons. L'obra va ser la mateixa que vaig veure amb Bianca i Ivan. M'agradava l'expressió dels nens, els ulls oberts, les respostes cridant: "-voleu un conte? -Siiiiiii!" Increïble.
Em vaig sentir molt feliç d'estar allà, de veure l'alegria dels nens amb cada gest, mentre jugaven entre ells, mentre ballaven... No els espera una vida gaire fàcil, i no només per la malaltia segurament...
Un cop acabat, havíem de marxar. Un nen es va agafar a Jose i no el deixava anar. S'hi repenjava de la cama i la panxa i no volia que marxés... Vaia moment!!
Al final, no sé què li va dir però va poder marxar sense el petit!
D'allà vam anar a deixar les coses i cap a la Plaça d'Armes on celebraven el dia del Pisco!!! Cada dia és el dia d'alguna cosa aquí! Fantàstic! El que feien era adaptar la font de la plaça fent que en comptes de treure aigua, treiés pisco, que és com un orujo gallec. Nosaltres ja no hi vam arribar a temps però un policia ben maco, ens va dir que ens la compressim i celebressim igual el dia! Que si ens preguntaven diguessim que encara ens en quedava del migdia. Que grande!
Així que vam omplir una ampolla d'aigua de pisco i amb gotets de plàstic anavem bebent. Jo no gaire, no sóc amant de l'orujo (de la crema d'orujo sí!) així que amb un gotet petit barrejat amb sprite ja en vaig tenir prou... Allà hi havia orquestres de cumbia i salsa ambientant el moment. La plaça estava plena plena.
D'allà vam anar a casa d'un dels nois que vam trobar allà, amics de Shirley crec. Unes cervesetes i unes patatones amb un pisco sour que van fer boníssiiim! A l'altre noi del grup li van donar una guitarra i allà tothom cantant, de bon rotllo (sort que alguna de Sabina i Calamaro la sabia, perquè crec que he d'actualitzar la meva biblioteca musical si vull seguir-los...). Molt bon rotllo!
I res, cap a casa enmig de la maleïda pluja que em va fer agafar un fred que encara avui tinc al cos... Necessito un parell de mantes més al llit!
Un petonet!

La foto del sopar!

Barranca, Paramonga, Caral i mil somriures...

Dijous vam fer un sopar de comiat ja que molts de nosaltres ja no coincidirem a Lima junts...
Les fotos encara no les tinc així que adjunto les del cap de setmana.
Un cap de setmana mooolt especial per mi. Divendres al matí no vaig anar a treballar i quan em vaig trobar millor vaig avisar a Jose (l'actor de l'espectacle per nens que us vaig explicar fa uns quants dies) de què podíem marxar abans. L'intenció era Trujillo i ruïnes de Chan Chan però vam canviar els plans perquè Trujillo eren 9hores en bus i Barranca unes 4 només.
El camí era ben curiós, tot mig desfet, tot pobre, tot especial i tot preciós... Ens adormíem a estones, parlavem... Em vaig alegrar d'haver fet el viatge amb ell. Aquests caps de setmana (el que acaba de passar i el que ve) estaré sola perquè els nois de la beca ja han marxat a Cusco per motius de feina, així que quan vam parlar i em va proposar fer una rutilla no m'ho vaig pensar. És molt divertit, té màgia.
Així doncs, camí de Barranca! Ens van avisar que ja havíem arribat i vam baixar, vam agafar un taxi i ens va portar apropet de la platja. L'intenció era que fes solet i poder estirar-nos allà però feia molt fred (almenys per mi), i vam mirar hostalets.
Al final ens vam decidir per "Los Delfines" amb balconets que donaven a l'oceà. Quin gust dormir amb el soroll del mar... Quina pau...
Vam dormir moooolt, el bus ens va matar, així que al migdia (després d'un esmorzar deliciós) vam anar a dinar al mercat. Tota una aventura! Em diuen fa un mes que dinaria a un lloc així i ni m'ho crec, ara en canvi, descobreixo el sabor del menjar, el sazón que li diuen ells, la gent... M'encanta!
Després cap a les ruïnes de Paramonga, caminem, caminem més, tinc vèrtig i em fa córrer costa avall mentre crido i ric alhora... Està molt mal cuidat, la gent escriu els seus noms sobre les totxanes de les ruïnes, no vigila ningú i no hi ha res que expliqui mínimament alguna història. No cal, Jose se les inventa! :)
Tornem a Barranca de nit, ens comprem una ampolla de vi i decidim mirar una pel·lícula. Volíem donar un tomb per la platja però tothom ens demana que no ho fem, que és perillós així que davant l'insistència popular, la peli guanya punts!
No penso fer cap mena de comentari sobre la tv del país, quins programes déu meu!!!
Comprovem que aquest cop sí que hi hagi aigua calenta (jo no em vaig atrevir a dutxar-me amb l'aigua freda, ell sí!). Veiem que sí i decidim quedar-nos als Delfines un altre cop. Obrim el vi i mirem la tele. Per variar m'adormo ràpid!
El diumenge ens espera!!! Les ruïnes de Caral (la civilització més antiga d'Amèrica).
M'agrada, m'agrada molt l'experiència! Pugem en taxi de Supe fins al poblet de Caral. Ens deixa a l'entrada de les ruïnes. Ens esperen dones i nens que vénen menjar. Jose fa broma amb una corda que hi ha al terra, jo li dic que les nenes salten mil vegades millor! De cop, ens trobem tots jugant junts, saltant, les dones rient, els nens passant-s'ho de conya! Em vaig sentir molt molt feliç...
Vam pujar d'allà fins a la boleteria (on vénen els tickets) amb un carro. L'altra opció era a cavall però jo només hi he anat un cop, així que no ens en vam refiar gaire ni de mi, ni dels cavalls!
Un cop allà el conductor del carro diu que ens acompanya fins a dalt. Ens explica històries, ens diu que ell va treballar excavant allà mateix. Jose li fa un interrogatori. No puc parar de riure en tot el viatge.
Com sempre, diem que som estudiants i ens surt molt més barat. Compartim el guia amb dues noies peruanes. Ens decepciona una mica perquè és molt més petit del què imaginàvem, però m'agrada igualment.
Baixem cap al lloc d'entrada. Veiem els nens un altre cop, Jose compra mandarines, enamora una senyora velleta i li fa un petó a la galta. Continuem tots sense parar de riure.
Els nens fan bromes. Veiem que no hi ha taxis, ens ofereixen una moto (hem d'anar-hi 3 persones més les nostres motxilles), decidim esperar una estona. Ens quedem asseguts sobre unes pedres i recuperem l'ampolla de vi. Els nens continuen fent broma i li pregunto a Jose si no porta globus. Em diu que sí i crida els nens. Vénen corrents. Un d'ells diu que sap fer un gos amb els globus i li surt prou bé. Jose li fa una flor a una nena preciosa, amb un somriure que em va robar el cor, se la veia taaan feliç amb la seva flor...
Va venir un taxi, va acabar ràpid l'últim globus i vam marxar cap a Supe un altre cop. I de Supe, bebent vi entre les dues noies, nosaltres i el taxista! Reiem i reiem, i insistíem en què el taxista no begués gaire! :)
Tornem cap a Lima. Se'm barregen sentiments. Ha sigut un cap de setmana molt especial, molt divertit i inesperat. Res del que es va planejar va sortir però tot va ser fantàstic.
La vida em deu un diumenge més...

Ica, Nazca, Huancachina: pisco,bruixes, mones i una mica de feina!

Vaig una mica enraderidaamb eltema bloc, pero ja he tornat!

Dec mails a mil persones però és que realment no tinc gaire temps! Els caps de setmana que és quan puc aprofitar per escriure és quan més ocupada estic i tp-link cada dia em falla més!

El cap de setmana passat vam anar a Ica (on Bianca ens esperava després 'uns dies fent turisme ella sola). Erem Bianca, Davy i dos dels nois americans que tenim a casa: Lorena (Texas) i Navin (New Jersey). Ivan se'ns afegiria a la nit.

Vam fer unes 4 hores o més d'autobus (amb moment de no poder aguantar més per anar al kavabo...). Quina angoixa, tu!!! La nit del divendres vaig dormir unes 3 hores pq el bus sortia a les 4 del matí i vam estar xerrant tots a casa fins les 12... Ben adormits (els americans molt més q davy i jo) vam anar a buscar el bus. De Lima a Ica, i allà vam buscar agències de viatge on poder coordinar si anavem a Paracas a veure la reserva natural, si feiem un city tour per Ica, si feiem sandboarding a Huancachina... Finalment, Paracas va quedar descartat: poc temps.

A Ica vam fer el city tour (una mica pobre la veritat) i ens van explicar com va quedar de destrossada la ciutat arrel del terratrèmol de fa uns anys, vam conèixer llegendes com la de la palmera de 7caps (foto) i on és tradició no deixar q el 7è cap creixi ja que porta desgràcies al poble (l'últim cop que la van deixar créixer hi ha va haver inundacions on van morir moltíssimes persones). Vam conèixer la llegenda de la zona de bruixes on vam veure com un taxi atropellava un gatet superpetit negre i com aquest saltava del dolor. Va ser molt dur! Sort q el meu gat Panxito ja no corre perill...

Del tour vam anar a dinar (dolentíssim, em va sentar fatal) i de seguida a fe sandboarding a l'oasi de Huancachina! Espectacular!!! Vaig riure tant que vaig acabar amb un mal de cap de la vida. La veritat és q feia por veure lo altes que eren les dunes i el fet de signar un document on no es fan responsales de la teva seguretat no ajuda! Però després comproves que és segur, que no passa res! Sobretot per nosaltres que just abans havíem anat a visitar una bodega de pisco, amb cata i tot!
Fer-ho dret era molt difícil, les taules lliscaven poc i al final tothom es llençava de boca-terrosa excepte Bianca, que sent suïssa té bastant control·lat el tema!

Ja vaig comprar els meus primers souvenirs, em vaig sentir la típica turista que ho compraria tot, però m'espero a Cusco, que allà m'han dit que hi ha uns mercats que al·lucines!

Al dia següent anavem a conéixer Nazca. Les famoses línies! Aquella nit vam haver de dormir a Ica (l'intenció era fer-ho a Nazca) però faltava Ivan i vam dormir els 6 a una habitació d'un hostal que hi ha just a sobre de l'estació d'autobusos. El nostre bus sortia a les 5 de la matinada.

Després d'insistir en despertar els americans (perquè dormen taaaant?????) vam perdre el bus i vam sortir una hora més tard. Unes hores després ens trobàvem a la ciutat de Nazca. Taxi i cap a les línies. Vam pagar un dineral per fer la visita aèria, en una avioneta. Vam dividir el grup: Bianca, Ivan i jo pels aires i Davy, Navin i Lorena van fer la ruta a peu (era molt car).

Realment jo no sé quan podré tornar així que encara que sigui car no penso perdre l'oportunitat de conèixer.

L'organització és horrorosa, ens van dir que l'avioneta sortia al cap d'una hora i mitja i als 20minuts ens venen a buscar corrents, que sortiem ja, que haviem de deixar totes les coses allà i anar corrents... Quina ràbia em van fotre aquells crits! Òbviament quan després de volar em van preguntar que tal, no vaig poder callar-me! :)

Les línies són increïbles! Es veuen molt bé però el vol dura molt poc i tens poc temps a fer fotos. Les que penjo de les línies són de Bianca perquè les meves es veuen bastant malament!

Voles i penses en lo curiós que resulta, en el misteri que amaguen...

Ja tinc els primers regalets pels meus nebots! Ells carregaran de coses del meu viatge! Els trobo a faltar...

I bé, després de les línies a fer unes compretes més, a dinar i a tornar cap a Lima. Ens esperaven moltes hores d'autobus... Rebentats vam arribar a casa i crec que en menys d'un segon jo ja dormia i descansava del viatge!

Quan torni d'aquest cap de setmana us penjo més fotos que internet em dóna error! Grgrgrrr!
Petonets!

Afers exteriors... Parap paraaa! (musiqueta del programa...)

No, no sóc cap espanyola ferida a Cusco com alguns m'heu preguntat. No hi vaig fins el 28 de juliol, just el dia després que acabo de la feina.
Us he adjuntat un mapa. No està gaire currat, ho reconec però fa fred i els meus dits a punt de l'amputació per culpa de la congelació no tenien gaires ganes de currar-se la foto.
Us presento les meves vacances!
En blau tenim la ruta que faré aquest cap de setmana: De Lima anem cap a Paracas, Ica i les línies de Nazca.
En vermell teniu la primera part de les meves vacances: 28 juliol fins l'1 d'agost Cusco (amb Machu Picchu i Huayna Picchu, la lletra c del Picchu es pronuncia, q ho sapigueu!), de l'1 al 3 a Puno (amb estada al Llac Titicaca) i un parell de dies més a Arequipa.
Em quedarà per visitar la zona de la selva però em queda pendent per quan torni!
En groc teniu la ruta a seguir després de descansar un dia a Lima: Piura (on hi ha gent de la beca que m'hi ha convidat) on estaré el cap de setmana del 7-9 d'agost i a una platja indeterminada (aprop de Mancora però no està definit perquè espero pressupostos d'hotels) on penso torrar-me el cos amb el sol que hi fa i així no ser l'imatge de Michael Jackson als seus últims dies... Pàlida, pàlida estic...
Ja us aniré explicant què tal aquest finde (DEMÀ DIJOUUUUUS!) i us concretaré una mica més la ruta, amb qui hi vaig i tot el què tinc previst!
Ah, avui m'he sentit productiva per primer cop en 4 setmanes a la feina: he concertat cites pels de ventes! Uuuuh! jaja! No, al final m'he sentit útil avui! Ja tocava! A més el meu cap del departament d'ara, demanarà que m'hi quedi uns dies més amb ells i hi fagi visites! Estic contenta! :)
Petonets a toooots!

Manotas, mametas, cansament a Miraflores, preparatius i més ballaruques!

Aquest cap de setmana ha sigut rodó! Cada dia m'ho passo millor, estic més adaptada i més contenta!
A l'hotel tot va més o menys... He estat dos dies mirant les mussaranyes a reserves (n'he fet alguna però en general he mirat més que treballat...). Demà començo a vendes, a veure si allà aprenc alguna coseta!
Divendres després de la feina tenia a Bianca esperant-me a l'aeroport! Vam quedar tots junts a la Plaza San Miguel (no té res a veure amb la cervesa, eh!). Vam rondar per allà força estona i vam veure música en viu enmig de la plaça del centre comercial. Curiós com s'ho curren aquí! Una orquestra petita, amb pallassos i globus. Hauríeu d'haver vist com es tiraven a sobre dels pallassos per agafar els globus! Ni que fossin eurooooos! :) Després una pizzeta (oh q bona!) i a dormir que al dia següent ens esperava una bona ruta!
Al matí vam visitar el Museo de la Nación. El tinc aprop de casa (les distancies aquí són molt relatives). Bianca, Davy, Ivan i dos amics d'ells: Max (alemany) i Damià (francés de cognom Puigcerver, ben català!). Després de fer el nostre recorregut cultural de cada cap de setmana vam anar a dinar. Aquí cada 2 per 3 fan algun tipus de fira gastronòmica. Paradetes amb menjar, postres i begudes. Espectacular. Em vaig menjar un arròs amb ànec impressionant per 13 soles (uns 4 euros)!
Després ens van abandonar i ens vam quedar Bianca, Ivan i jo. Els tres anàvem disposats a passar una bona estona veient teatre de carrer que feia un amic de Bianca a qui va conéixer en un viatge a Equador. El grup es diu Manotas. Vaig viure els meus minuts de glòria! Sí, senyor, el seu amic Jose, em va obligar a participar a l'espectacle... M'ho vaig passar taaan bé! Vaig resistir la meva por escènica i vaig treure la pallassa de dins meu! Vaig riure molt! Era un espectacle de contes lúdics per a nens. Però quins nens, senyor! Li donaven patades, li deien de tot, el boicotejaven... Quina paciència va tenir pobret! Però l'espectacle era força divertit i entretingut. També hi havia globus. Un nen, cada 5minuts, anava a l'escenari amb un globus desinflat a demanar-i que li fes la figura d'un elefant! Quin tip de riure!
Després, vam decidir trucar a casa meva per conèixer els americans que acaben d'arribar i vam quedar a Miraflores amb ells. Allà va ser mortal... Va sortir tot el cansament acumulat i de tant esperar el Fernando i Davy ens vam agobiar una mica...
Al final ens vam rebel·lar i com que a Brisas del Titicaca ens clavaven un dineral per veure l'espectacle, vam decidir anar a una Penya turística. Una penya és un loc on fan música en viu criolla, de la terra. Va ser divertit, entretingut i sobretot vam riure i vam ballar!
Ara, ja estic preparant el viatge per les meves vacances. De moment aniré cap a Cusco del 28 de juliol a l'1 d'agost amb Davy i Bianca que ja estaran allà (potser s'animen també Ivan i Sheila). Després amb Naomi (una noia francesa que coneixeré a Cusco) anirem a Puno i al llac Titicaca. D'allà marxaré sola a Arequipa (com a molt s'afegeix Kasia, la polaca que va viure amb mi dos dies). Ella viu a Piura i per tant, aniria cap a l'altra punta del país, a Piura, per estar amb ella i Víctor uns dies i gaudir del soooool! Sembla una ruta genial! Ja us explicaré què tal va evolucionant l'organització!
Com sempre, us poso unes fotos del meu moment de glòria i de la nit i quan es carregui el video de la penya també us l'adjunto!
Ah i us trobo a faltar, eh!! :) Petons!!!

Ballaruques peruanes i altres videos!

Primer de tot:
Gracias Fernando por mandarme el mail explicando cómo colgar vídeos en el blog...
El ball en directe guanya moltíssim!
Un petonàs!!!

Sol solet, dança Marinera, Polònia i la Santa Inquisició...

Hem tingut per un parell de dies una representació de Polònia a casa. Ella marxava avui cap a Piura (15hores de bus!) a fer les seves pràctiques amb IAESTE. Tot li sorprenia: el transit (obvi!), la quantitat de gent, les palmeres... A tot li feia fotos així que avui abans de marxar li he demanat que me les passés al meu ordinador.
Avui és Sant Pere i Sant Pau (manoooo, moltes felicitats) i aquí és un dia festiu. No he fet pont (només el feien els que treballen al sector públic) però anit nomes sortir de la feina tenia la Bianca i el Fernando esperant-me per marxar al centre de la ciutat on ens esperaven Kasia (la polaca), Victor (un noi de Piura que va venir a buscar a Kasia i que marxa al setembre a Madrid a fer la seva Iaestada), Davy i Ivan (que tenien un examen de 3hores que va acabar sent d’1) i Sheila.
Volíem anar al Parque de las Aguas, on se suposa que fan un espectacle amb aigua i llum. Algú ho va comparar amb el Piromusical de la Mercè. Haurem de penjar un vídeo perquè vegin les diferències, crec! :) Després de caminar el que havien de ser 5 quadres (pomes) i que van resultar un munt més, vam arribar i estava tancat. Obrien el 16 de juliol! Així que amb la gana que portàvem tots després de “l’excursió” vam anar a sopar. Ells li diuen pollastre a la brasa al nostre pollastre a l’ast. La veritat és q estava de muerte i jo que ja començo a menjar, no imagineu la il•lusió que em feia! De fet vaig provar el famós ají!!!
Desprès vam anar per la zona de Barranco. Beeeen maca. Tenen un Puente de los Suspiros, intentant ser com el de Venècia però no... Hi ha diversos carrers amb bars i discoteques. Bàsicament tot és salsa, però hi ha un lloc que es diu La noche (de Barranco) on hi ha música en directe i aquella nit tocava jazz. Una barreja de jazz amb records salseros. Em va agradar molt, però Kasia estava ben morta del seu viatge i vam marxar aviadet. A més, avui (un dia de sol esplèndid), havíem de fer una nova ruta pel centre de la ciutat a conèixer algun museu i a dinar al carrer Capon, un lloc del barri xinés de Lima ple de botigues, paradetes d’horòscop, rajoles amb dedicatòries i sobretot menjar... Hem anat al museu de la Santa Inquisició, on sobra qualsevol tipus de comentari i un Chifa, que són uns restaurants on barregen el menjar peruà amb el xinés. Una barreja ben curiosa però molt molt bona. Vaja, a mi m’ha agradat, sobretot l’arròs chaufa. Mmmm...
Després de dinar, passejàvem tranquil•lets amb la panxa ben plena del restaurant i dels pastissos que ens hem menjat més tard, quan he sentit música que venia d’un local d’un carrer. Han comentat que seria alguna festa i que no ens deixarien entrar. Com ha dit algú: per provar no perdrem res! Així que hi hem anat i hem descobert una festassa de la vida! Celebraven doncs, la festa del patró dels mariners amb menjar, musica, balls, i begudes. Totes les despeses, m’han explicat que corren de part dels padrins (senyors que són rics o que han estalviat només per aquella ocasió ja que per ells és un gran honor ser el padrí de la festivitat). El local ben decorat, tot ple de flors, amb una espècie de pallassos animant la festa i amb balls regionals i musica tradicional. Era una festa de la gent de la “sierra”. He al•lucinat lo bé que ballaven, lo contenta que estava la gent, la despesa que suposa per unes persones (en aquest cas hi havia 5padrins) i la quantitat de gent que hi havia. Us adjunto com sempre algunes fotos (la senyora gran és Gloria, amb la que visc i a la que carinyosament dic Miss Sopitas, imagineu perque). Dels videos ja he desistit...)! Un petonet a tots!

Nick Vujicic, Guachimen, Tp link, Pata, Pachacamac i ballaruques

Després d'uns dies tenint tothom abandonat, la xarxa amb la que em connecto (tplink) torna a estar disponible i per tant, us torno a explicar cosetes. A l'hotel tot millora, em van canviar un altre cop el cronograma posant-me les tasques que em corresponen. Els treballadors em tracten bé, com més càrrec més distants i secs, però en general estic contenta. A Events i AYB (restaurant) he après a posar la taula, el protocol que tenen a l'hora de tractar els clients, a fer la forma dels tovallons i a netejar forquilles! :) L'últim dia, estava asseguda darrera el taulell interrogant la cap de departament quan de cop tots es van aixecar i van començar a murmurar entre ells mirant un noi. Jo, intrigada, vaig veure un noi de més o menys la meva edat en cadira de rodes, només li vaig veure la cara. Vaig pensar: és algú famós, potser un jugador de futbol lesionat (amb això del mundial, només pensem en futbol). EL xef, de seguida em va preguntar si el coneixia. Resulta que és un noi australià: Nick Vujicic. Aquest noi és un motivador/predicador personal, que es basa sobretot en la religió, que va néixer sense braços ni cames i que pel què es veu és tot un exemple no només de superació personal sinó, una persona admirada a gairebé arreu del món (excepte per mi que ni sabia que existia...)
Hi ha paraules que em tenen ben sorpresa. Us proposo el repte de descobrir-ne una que si sou espavilats segur que encerteu: GUACHIMEN! Són persones que hi ha per alguns carrers... No us dono més pistes de moment, a veure si algú és capaç de dir què fan aquestes persones! Un pata és com un amic, un colega. Chamba és com curro i moltes més que ja us aniré explicant. De moment, sóc incapaç d'imitar el seu accent (em queda una espècie d'accent mig mexicà que no s'assembla en res!) Ahir vam fer una sortideta aprop de Lima. El lloc es diu: Pachacamac. És un lloc de peregrinació de diverses antigues cultures del país (Wari, Lima, Inca...) per rendir homenatge al déu creador de la terra (Pachacamac). Vam anar Davy, Ivan (el conductor dormilega), Bianca, Fernando i jo. Em vaig quedar ben sorpresa, de la magnitud de la zona, de les construccions, de les llegendes i de la gent. Vam conèixer, la manera de construir de la cultura Lima, el lloc on només vivien les dones escollides pels inques: algunes per ser sacrificades (no havien de tenir cap taca ni piga en tot el cos), altres per cantar, altres per ensenyar a les noves, altres per ser les segones dones dels sublíders inques... Les cases on vivien es deien Aqllahuasi. Vam conèixer el temple de Pachacamac, un déu anterior als inques que aquests no es van atrevir a destruir al conquerir ja que estava molt immers en la vida de totes les zones (costa, muntanya, selva...), però el que van fer és construir un temple al costat, en una zona molt més estratègica, molt més elevada i molt més gran, dedicat al seu déu més important: el Sol. Baixant del temple del Sol, ens vam creuar amb una espècie de processó. Gent vestida amb roba típica, altres vestits completament de blanc... Ens vam sorprendre. Resulta que és gent que peregrina per diferents llocs on hi ha una afluència d'energia important, llocs de culte, llocs místics... Després de la caminata (us asseguro que no pensava que seria taaan gran) vam anar a la ciutat que rep el mateix nom que el santuari, a dinar. Davy se'n va assabentar que allà aquest cap de setmana es feia la fira gastronòmica Eco-gourmet. Una fira dedicada al menjar natural, ecològic, ple de paradetes de menjar de tota mena, escenaris, balls regionals i menjar!!!! Després de tants dies fent dieta, em venia moolt de gust començar a valorar la cuina peruana (no només el arroz sancochado (bullit) amb pollastre). Vam menjar Chancho al cilindro (trossos de porc fet en un bidó com els de benzina, i es van fent a poc a poc). Mooolt bo! Malgrat que molts recordem amb més gust uns entrepanets mini de porc també i que estaven deliciosos. Crec que si arribem a passar més cops per la paradeta d'aquesta senyora ens hagués renyat! Vam provar mel, vam provar el red bull peruà (crec q es deia Maca, i en teoria és una beguda vigoritzant, que et dóna energia), vam provar una espècie de barreja de cereals que tenien forma de menjar de gos que es deia Inka Force. A Ivan, el nostre conductor, després de beure's la maca i menjar aquestes boletes es va quedar adormit igualment! :) Després de dinar, vam anar a veure els balls regionals. Una passada, i això que em van dir que no eren un grup que ballés especialment bé! Us volia adjuntar un vídeo perquè ho veieu però em dóna error i no sé com solucionar-ho. La millor, la noia rexonxi, que li posava una alegria als balls que flipes! Un petó a tots i espero que us agradi. Aquesta setmana, el dimarts és festa i faré la primera sortida al centre de Lima. Ja us explicaré...Com no es veu el vídeo, passeu-vos pel meu facebook! :) Us deixo algunes fotos. Maria n'hi ha una d'especal per tu amb tot de cactus petitons! jaja! Un petonàs a tots!