Aquest cap de setmana ha sigut tranquil·let... El cos encara em falla. El fred, la pluja fina i l'humitat general no ajuda gens. Durant el dia aguanto millor, però quan cau el sol (per dir-li d'aguna manera) la gola renega, el cap m'explota i només vull una manta enorme i posar-m'hi a sota! :)
Lo bo, és que el cap de setmana ajuda (en realitat ajuda als ànims però no ajuda per la feina). He passat mooolt fred aquest finde. Diuen que és el més fred que s'ha viscut aquí en anys. Que bé, eh! L'hivern fred de Catalunya, l'hivern fred de Perú... Pff!
Però vaja, demà és l'últim dia de feina (i sí, avui he tornat a faltar). Total, que demà ja plego de l'hotel! Per fi! Ha sigut lo pitjor d'estar a Perú. És curiós, ha sigut el motiu principal i únic de venir aquí i acabarà sent lo més trist de tot. Un ja ve sabent que ser una persona en pràctiques significarà fer poca cosa, o coses que segurament no tenen una importància vital a l'empresa (molts em comenten que les seves pràctiques eren jocs d'ordinador, trucades i fotocòpies) Per molt que des de tot arreu ens diguin que les coses no són o no han de ser així, ho acaben sent. La merda: jo no tinc ordinador propi! jaja! Lo millor de l'hotel, la gent que m'hi he trobat.
Com deia, demà acabo allà o dimecres si el cos m'aguanta aniré cap a Cusco. Allà fa mooolt més fred pel que sé, així que patiré bastant imagino.
El cap de setmana, entre dècimes febrils, ha sigut enriquidor. Divendres vam anar a una festa d'uns dissenyadors que promouen la cultura de les zones de la selva: múscica, artesania, moments friks... Divertit! Dissabte havia d'anar a la Fira del llibre però el meu cos al migdia ja no tirava així que em vaig quedar sota la manteta dormint i mirant una pel·li perquè la meva gola no es queixés gaire... A la nit, vaig anar a veure uns amics (ja us he parlat d'alguns d'ells) que preparaven una funció. Diumenge en tenien una altra ben d'horeta al matí per un casal de nens i mares amb vih (només 7 nens viuen allà mateix però estava ple de petits). Estava nerviosa. Al final va ser tot un èxit i molt enriquidor per mi.
El lloc es el Hogar de San Camilo, a un barri de Lima, no gaire segur perquè havíem d'esperar que ens obrissin la porta del convent (era un antic convent) per poder baixar del cotxe amb l'equip de so i tots els estris que necessiten. Per sortir igual! Allà organitzaven una espècie de festeta pels nens amb jocs com tirar llaunes amb una pilota, jocs d'anelles, el de la cadira amb música...
Ells van actuar després d'una parella que ballava. Em van comentar després que va ser difícil concentrar-se, que els nens estaven molt dispersos, que l'espai tampoc ajudava gaire... Jo em vaig quedar embobada mirant-los, mirant les carones dels nens mentre un parlava o l'altre tocava la guitarra i feien els sons. L'obra va ser la mateixa que vaig veure amb Bianca i Ivan. M'agradava l'expressió dels nens, els ulls oberts, les respostes cridant: "-voleu un conte? -Siiiiiii!" Increïble.
Em vaig sentir molt feliç d'estar allà, de veure l'alegria dels nens amb cada gest, mentre jugaven entre ells, mentre ballaven... No els espera una vida gaire fàcil, i no només per la malaltia segurament...
Un cop acabat, havíem de marxar. Un nen es va agafar a Jose i no el deixava anar. S'hi repenjava de la cama i la panxa i no volia que marxés... Vaia moment!!
Al final, no sé què li va dir però va poder marxar sense el petit!
D'allà vam anar a deixar les coses i cap a la Plaça d'Armes on celebraven el dia del Pisco!!! Cada dia és el dia d'alguna cosa aquí! Fantàstic! El que feien era adaptar la font de la plaça fent que en comptes de treure aigua, treiés pisco, que és com un orujo gallec. Nosaltres ja no hi vam arribar a temps però un policia ben maco, ens va dir que ens la compressim i celebressim igual el dia! Que si ens preguntaven diguessim que encara ens en quedava del migdia. Que grande!
Així que vam omplir una ampolla d'aigua de pisco i amb gotets de plàstic anavem bebent. Jo no gaire, no sóc amant de l'orujo (de la crema d'orujo sí!) així que amb un gotet petit barrejat amb sprite ja en vaig tenir prou... Allà hi havia orquestres de cumbia i salsa ambientant el moment. La plaça estava plena plena.
D'allà vam anar a casa d'un dels nois que vam trobar allà, amics de Shirley crec. Unes cervesetes i unes patatones amb un pisco sour que van fer boníssiiim! A l'altre noi del grup li van donar una guitarra i allà tothom cantant, de bon rotllo (sort que alguna de Sabina i Calamaro la sabia, perquè crec que he d'actualitzar la meva biblioteca musical si vull seguir-los...). Molt bon rotllo!
I res, cap a casa enmig de la maleïda pluja que em va fer agafar un fred que encara avui tinc al cos... Necessito un parell de mantes més al llit!
Un petonet!
