Barranca, Paramonga, Caral i mil somriures...

Dijous vam fer un sopar de comiat ja que molts de nosaltres ja no coincidirem a Lima junts...
Les fotos encara no les tinc així que adjunto les del cap de setmana.
Un cap de setmana mooolt especial per mi. Divendres al matí no vaig anar a treballar i quan em vaig trobar millor vaig avisar a Jose (l'actor de l'espectacle per nens que us vaig explicar fa uns quants dies) de què podíem marxar abans. L'intenció era Trujillo i ruïnes de Chan Chan però vam canviar els plans perquè Trujillo eren 9hores en bus i Barranca unes 4 només.
El camí era ben curiós, tot mig desfet, tot pobre, tot especial i tot preciós... Ens adormíem a estones, parlavem... Em vaig alegrar d'haver fet el viatge amb ell. Aquests caps de setmana (el que acaba de passar i el que ve) estaré sola perquè els nois de la beca ja han marxat a Cusco per motius de feina, així que quan vam parlar i em va proposar fer una rutilla no m'ho vaig pensar. És molt divertit, té màgia.
Així doncs, camí de Barranca! Ens van avisar que ja havíem arribat i vam baixar, vam agafar un taxi i ens va portar apropet de la platja. L'intenció era que fes solet i poder estirar-nos allà però feia molt fred (almenys per mi), i vam mirar hostalets.
Al final ens vam decidir per "Los Delfines" amb balconets que donaven a l'oceà. Quin gust dormir amb el soroll del mar... Quina pau...
Vam dormir moooolt, el bus ens va matar, així que al migdia (després d'un esmorzar deliciós) vam anar a dinar al mercat. Tota una aventura! Em diuen fa un mes que dinaria a un lloc així i ni m'ho crec, ara en canvi, descobreixo el sabor del menjar, el sazón que li diuen ells, la gent... M'encanta!
Després cap a les ruïnes de Paramonga, caminem, caminem més, tinc vèrtig i em fa córrer costa avall mentre crido i ric alhora... Està molt mal cuidat, la gent escriu els seus noms sobre les totxanes de les ruïnes, no vigila ningú i no hi ha res que expliqui mínimament alguna història. No cal, Jose se les inventa! :)
Tornem a Barranca de nit, ens comprem una ampolla de vi i decidim mirar una pel·lícula. Volíem donar un tomb per la platja però tothom ens demana que no ho fem, que és perillós així que davant l'insistència popular, la peli guanya punts!
No penso fer cap mena de comentari sobre la tv del país, quins programes déu meu!!!
Comprovem que aquest cop sí que hi hagi aigua calenta (jo no em vaig atrevir a dutxar-me amb l'aigua freda, ell sí!). Veiem que sí i decidim quedar-nos als Delfines un altre cop. Obrim el vi i mirem la tele. Per variar m'adormo ràpid!
El diumenge ens espera!!! Les ruïnes de Caral (la civilització més antiga d'Amèrica).
M'agrada, m'agrada molt l'experiència! Pugem en taxi de Supe fins al poblet de Caral. Ens deixa a l'entrada de les ruïnes. Ens esperen dones i nens que vénen menjar. Jose fa broma amb una corda que hi ha al terra, jo li dic que les nenes salten mil vegades millor! De cop, ens trobem tots jugant junts, saltant, les dones rient, els nens passant-s'ho de conya! Em vaig sentir molt molt feliç...
Vam pujar d'allà fins a la boleteria (on vénen els tickets) amb un carro. L'altra opció era a cavall però jo només hi he anat un cop, així que no ens en vam refiar gaire ni de mi, ni dels cavalls!
Un cop allà el conductor del carro diu que ens acompanya fins a dalt. Ens explica històries, ens diu que ell va treballar excavant allà mateix. Jose li fa un interrogatori. No puc parar de riure en tot el viatge.
Com sempre, diem que som estudiants i ens surt molt més barat. Compartim el guia amb dues noies peruanes. Ens decepciona una mica perquè és molt més petit del què imaginàvem, però m'agrada igualment.
Baixem cap al lloc d'entrada. Veiem els nens un altre cop, Jose compra mandarines, enamora una senyora velleta i li fa un petó a la galta. Continuem tots sense parar de riure.
Els nens fan bromes. Veiem que no hi ha taxis, ens ofereixen una moto (hem d'anar-hi 3 persones més les nostres motxilles), decidim esperar una estona. Ens quedem asseguts sobre unes pedres i recuperem l'ampolla de vi. Els nens continuen fent broma i li pregunto a Jose si no porta globus. Em diu que sí i crida els nens. Vénen corrents. Un d'ells diu que sap fer un gos amb els globus i li surt prou bé. Jose li fa una flor a una nena preciosa, amb un somriure que em va robar el cor, se la veia taaan feliç amb la seva flor...
Va venir un taxi, va acabar ràpid l'últim globus i vam marxar cap a Supe un altre cop. I de Supe, bebent vi entre les dues noies, nosaltres i el taxista! Reiem i reiem, i insistíem en què el taxista no begués gaire! :)
Tornem cap a Lima. Se'm barregen sentiments. Ha sigut un cap de setmana molt especial, molt divertit i inesperat. Res del que es va planejar va sortir però tot va ser fantàstic.
La vida em deu un diumenge més...