Machu Picchu

Pujant a un dels llocs més increïbles del món, vaig perdre la càmara de fotos... Aquesta me la va fer Bianca. No tinc gaire temps per explicar-vos tot el que se sent pujant allà, veient aquesta meravella, així que us deixo una foto on sembla que jo sigui un xupa xups, amb mala cara després de tanta caminata i amb les cames que ni me les sentia... Però malgrat que no es veu la sensació que em recorria tot el cos, us puc dir, que mai mai mai, m'havia sentit tan orgullosa de mi mateixa, de l'esforç i que malgrat que sobraven estrangers aquell dia allà, et sents molt molt però que molt afortunada de contemplar aquest espectacle... Al dia següent vam continuar caminant més encara i el meu cos va rebentar a Cusco. Crec que mai havia caminat de forma tan còmica en ma vida (pitjor, molt pitjor que Chiquito de la Calzada), però vaig pensar en molta gent que sempre em diu que tinc poca resistència i amb un somriure malèfic a la cara mentalment els vaig enviar aquest missatge: foteu-vos, sóc forta, el meu cos resisteix això i més i em sento orgullosíssima del què he aconseguit!
Un petonàs a tots, en una setmana torno a Barcelona. No en tinc ganes, ho reconec, em queda massa per visitar, per conèixer i per gaudir, però no paren de sortir possibles projectes per fer aquí a Lima i a Perú en general... Qui sap si l'any que ve, reprenc aquest bloc des d'una perpectiva diferent...
Us estimo!