Sol solet, dança Marinera, Polònia i la Santa Inquisició...

Hem tingut per un parell de dies una representació de Polònia a casa. Ella marxava avui cap a Piura (15hores de bus!) a fer les seves pràctiques amb IAESTE. Tot li sorprenia: el transit (obvi!), la quantitat de gent, les palmeres... A tot li feia fotos així que avui abans de marxar li he demanat que me les passés al meu ordinador.
Avui és Sant Pere i Sant Pau (manoooo, moltes felicitats) i aquí és un dia festiu. No he fet pont (només el feien els que treballen al sector públic) però anit nomes sortir de la feina tenia la Bianca i el Fernando esperant-me per marxar al centre de la ciutat on ens esperaven Kasia (la polaca), Victor (un noi de Piura que va venir a buscar a Kasia i que marxa al setembre a Madrid a fer la seva Iaestada), Davy i Ivan (que tenien un examen de 3hores que va acabar sent d’1) i Sheila.
Volíem anar al Parque de las Aguas, on se suposa que fan un espectacle amb aigua i llum. Algú ho va comparar amb el Piromusical de la Mercè. Haurem de penjar un vídeo perquè vegin les diferències, crec! :) Després de caminar el que havien de ser 5 quadres (pomes) i que van resultar un munt més, vam arribar i estava tancat. Obrien el 16 de juliol! Així que amb la gana que portàvem tots després de “l’excursió” vam anar a sopar. Ells li diuen pollastre a la brasa al nostre pollastre a l’ast. La veritat és q estava de muerte i jo que ja començo a menjar, no imagineu la il•lusió que em feia! De fet vaig provar el famós ají!!!
Desprès vam anar per la zona de Barranco. Beeeen maca. Tenen un Puente de los Suspiros, intentant ser com el de Venècia però no... Hi ha diversos carrers amb bars i discoteques. Bàsicament tot és salsa, però hi ha un lloc que es diu La noche (de Barranco) on hi ha música en directe i aquella nit tocava jazz. Una barreja de jazz amb records salseros. Em va agradar molt, però Kasia estava ben morta del seu viatge i vam marxar aviadet. A més, avui (un dia de sol esplèndid), havíem de fer una nova ruta pel centre de la ciutat a conèixer algun museu i a dinar al carrer Capon, un lloc del barri xinés de Lima ple de botigues, paradetes d’horòscop, rajoles amb dedicatòries i sobretot menjar... Hem anat al museu de la Santa Inquisició, on sobra qualsevol tipus de comentari i un Chifa, que són uns restaurants on barregen el menjar peruà amb el xinés. Una barreja ben curiosa però molt molt bona. Vaja, a mi m’ha agradat, sobretot l’arròs chaufa. Mmmm...
Després de dinar, passejàvem tranquil•lets amb la panxa ben plena del restaurant i dels pastissos que ens hem menjat més tard, quan he sentit música que venia d’un local d’un carrer. Han comentat que seria alguna festa i que no ens deixarien entrar. Com ha dit algú: per provar no perdrem res! Així que hi hem anat i hem descobert una festassa de la vida! Celebraven doncs, la festa del patró dels mariners amb menjar, musica, balls, i begudes. Totes les despeses, m’han explicat que corren de part dels padrins (senyors que són rics o que han estalviat només per aquella ocasió ja que per ells és un gran honor ser el padrí de la festivitat). El local ben decorat, tot ple de flors, amb una espècie de pallassos animant la festa i amb balls regionals i musica tradicional. Era una festa de la gent de la “sierra”. He al•lucinat lo bé que ballaven, lo contenta que estava la gent, la despesa que suposa per unes persones (en aquest cas hi havia 5padrins) i la quantitat de gent que hi havia. Us adjunto com sempre algunes fotos (la senyora gran és Gloria, amb la que visc i a la que carinyosament dic Miss Sopitas, imagineu perque). Dels videos ja he desistit...)! Un petonet a tots!

Nick Vujicic, Guachimen, Tp link, Pata, Pachacamac i ballaruques

Després d'uns dies tenint tothom abandonat, la xarxa amb la que em connecto (tplink) torna a estar disponible i per tant, us torno a explicar cosetes. A l'hotel tot millora, em van canviar un altre cop el cronograma posant-me les tasques que em corresponen. Els treballadors em tracten bé, com més càrrec més distants i secs, però en general estic contenta. A Events i AYB (restaurant) he après a posar la taula, el protocol que tenen a l'hora de tractar els clients, a fer la forma dels tovallons i a netejar forquilles! :) L'últim dia, estava asseguda darrera el taulell interrogant la cap de departament quan de cop tots es van aixecar i van començar a murmurar entre ells mirant un noi. Jo, intrigada, vaig veure un noi de més o menys la meva edat en cadira de rodes, només li vaig veure la cara. Vaig pensar: és algú famós, potser un jugador de futbol lesionat (amb això del mundial, només pensem en futbol). EL xef, de seguida em va preguntar si el coneixia. Resulta que és un noi australià: Nick Vujicic. Aquest noi és un motivador/predicador personal, que es basa sobretot en la religió, que va néixer sense braços ni cames i que pel què es veu és tot un exemple no només de superació personal sinó, una persona admirada a gairebé arreu del món (excepte per mi que ni sabia que existia...)
Hi ha paraules que em tenen ben sorpresa. Us proposo el repte de descobrir-ne una que si sou espavilats segur que encerteu: GUACHIMEN! Són persones que hi ha per alguns carrers... No us dono més pistes de moment, a veure si algú és capaç de dir què fan aquestes persones! Un pata és com un amic, un colega. Chamba és com curro i moltes més que ja us aniré explicant. De moment, sóc incapaç d'imitar el seu accent (em queda una espècie d'accent mig mexicà que no s'assembla en res!) Ahir vam fer una sortideta aprop de Lima. El lloc es diu: Pachacamac. És un lloc de peregrinació de diverses antigues cultures del país (Wari, Lima, Inca...) per rendir homenatge al déu creador de la terra (Pachacamac). Vam anar Davy, Ivan (el conductor dormilega), Bianca, Fernando i jo. Em vaig quedar ben sorpresa, de la magnitud de la zona, de les construccions, de les llegendes i de la gent. Vam conèixer, la manera de construir de la cultura Lima, el lloc on només vivien les dones escollides pels inques: algunes per ser sacrificades (no havien de tenir cap taca ni piga en tot el cos), altres per cantar, altres per ensenyar a les noves, altres per ser les segones dones dels sublíders inques... Les cases on vivien es deien Aqllahuasi. Vam conèixer el temple de Pachacamac, un déu anterior als inques que aquests no es van atrevir a destruir al conquerir ja que estava molt immers en la vida de totes les zones (costa, muntanya, selva...), però el que van fer és construir un temple al costat, en una zona molt més estratègica, molt més elevada i molt més gran, dedicat al seu déu més important: el Sol. Baixant del temple del Sol, ens vam creuar amb una espècie de processó. Gent vestida amb roba típica, altres vestits completament de blanc... Ens vam sorprendre. Resulta que és gent que peregrina per diferents llocs on hi ha una afluència d'energia important, llocs de culte, llocs místics... Després de la caminata (us asseguro que no pensava que seria taaan gran) vam anar a la ciutat que rep el mateix nom que el santuari, a dinar. Davy se'n va assabentar que allà aquest cap de setmana es feia la fira gastronòmica Eco-gourmet. Una fira dedicada al menjar natural, ecològic, ple de paradetes de menjar de tota mena, escenaris, balls regionals i menjar!!!! Després de tants dies fent dieta, em venia moolt de gust començar a valorar la cuina peruana (no només el arroz sancochado (bullit) amb pollastre). Vam menjar Chancho al cilindro (trossos de porc fet en un bidó com els de benzina, i es van fent a poc a poc). Mooolt bo! Malgrat que molts recordem amb més gust uns entrepanets mini de porc també i que estaven deliciosos. Crec que si arribem a passar més cops per la paradeta d'aquesta senyora ens hagués renyat! Vam provar mel, vam provar el red bull peruà (crec q es deia Maca, i en teoria és una beguda vigoritzant, que et dóna energia), vam provar una espècie de barreja de cereals que tenien forma de menjar de gos que es deia Inka Force. A Ivan, el nostre conductor, després de beure's la maca i menjar aquestes boletes es va quedar adormit igualment! :) Després de dinar, vam anar a veure els balls regionals. Una passada, i això que em van dir que no eren un grup que ballés especialment bé! Us volia adjuntar un vídeo perquè ho veieu però em dóna error i no sé com solucionar-ho. La millor, la noia rexonxi, que li posava una alegria als balls que flipes! Un petó a tots i espero que us agradi. Aquesta setmana, el dimarts és festa i faré la primera sortida al centre de Lima. Ja us explicaré...Com no es veu el vídeo, passeu-vos pel meu facebook! :) Us deixo algunes fotos. Maria n'hi ha una d'especal per tu amb tot de cactus petitons! jaja! Un petonàs a tots!

Núvols, amics, referendums i altres tòpics...

Ahir dia tranquil. Dissabte ennuvolat, Lima ennuvolada.
No estic acostumada al mòbil que em vaig comprar per aquests dos mesos, batejat ara com a "celular". Ahir em van trucar mil cops i ni me n'he assabentat! (reconec que també em passa massa sovint amb el mòbil català...). És un mòbil ben curiós: 69 soles (uns 20euros), no té bateria extraïble, no té codi pin ni codi puk i les melodies són cançonetes “estil del país”.
La qüestió és que hem anat al cine. He anat amb Ivan, que m'acompanyava al matí els primers dies de feina, amb Davy i amb Bianka, una noia suïssa que parla espanyol amb un punt d'accent mexicà i que no ha dit res del partit del seu país vs Espanya. Perfecte! Estic intentant explicar al món que Catalunya i Espanya no són el mateix, que tenim una cultura, una llengua, una història i una identitat pròpia. De fet si no em fallen els càlculs a Mataró estan votant el referèndum per la independència de Catalunya. Jo ja vaig votar mitjançant el vot anticipat. Crec que aconseguiré com a mínim que coneguin més enllà dels toros, el flamenco i altres tòpics típics “españolitos y cañís”... Ells segur que trencaran altres tòpics seus o em donaran una millor visió del seu país. És molt interessant aquest intercanvi cultural. És summament diferent conèixer una ciutat o un país de la mà d’algú que hi viu.
La peli que hem decidit veure ha sigut... TOY STORY 3! :)
Per un moment he recordat aquells dibuixos i pelis de quan érem petits i que no sé perquè estaven subtitulats en castellà sud-americà. Qui no recorda Blancanieves (o la Cenicienta o La Sirenita) cantant amb aquell accent? Que encara les feia més dolces i alhora molt més paves o amb un punt de putarrot i tot? Curiós... Em fa somriure....
“Hay un amigo en mi...”
Hi penso molt amb els amics aquests dies... Imagino que amb la distància valores molt més la gent que normalment t'envolta. De fet, dones voltes a les coses que et passen, amb qui ho comentaries, qui faria un acudit dolent de la teva situació, qui ploraria amb tu, qui et faria riure... M'agrada.
M'agrada la gent amb qui m'he acabat envoltant. Les coses canvien i a mi en 4 anys m'ha canviat la vida de forma radical i me’n sento molt orgullosa de totes les decisions que vaig prendre en el seu moment.
M’han passat moltes coses (moltes de bones i algunes de molt dolentes), però sóc molt feliç.
Veïnes-amigues que m'han ajudat en moments molt durs i grans dancings. Amics jovenets de la uni que et veuen com a veu de l’experiència sense adonar-se que sovint també et sents perduda en el món malgrat els gairebé 30 anys. Amics filòlegs amb qui ric i que m’estimo molt. Amics nous que en poc temps es converteixen en algú amb qui riure, xerrar, beure, sortir de festa o fer la volta al món. Gent que només conèixer ja saps que podran ser bons amics. Amics a qui recordes però que ja no formen part de la teva vida. Amics casuals o amics llunyans. Gent que un cop marxi del Perú espero que siguin bons amics malgrat la distància. Amics dispersos. Amics-amor. Amics-germans o Germans-amics. Amics dels bons. Amor del bo.
Tinc sort, els amics són la família que tu tries diuen, que tu decideixes fer-te.
Amics, mil gràcies per formar part de la meva vida!
Pd.- Manda huevos a lo què em porta una peli de dibuixos animats, no? Que dolent això d’estar al cul del mon! :)

El trànsit, la gent, la feina...

El trànsit: per molt que ho intenti crec que mai arribaré a entendre aquest caos. Com la distància de seguretat és de 4 dits (i crec que 4 dits és exagerar!) i com no xoquen entre ells. Avingudes de 3 carrils passen a ser avingudes de 5 o 6 carrils...

La gent: definitivament lo millor que té aquest país. Els nois de la beca que vigilen que tot estigui bé, que conegui una mica l'entorn, que m'acompanyen els primers dies de feina, són un encant. Oberts, divertits, curiosos... Estic molt contenta. Són joves que han marxat amb la mateixa beca que jo: a Suïssa, Madrid, Polònia... Imagino que per ells el canvi no devia ser tan dur com per a mi. Marxen del caos i dels contrastos tan exagerats a una cultura europea molt ordenada i disciplinada (en el cas de tots els europeus excepte Espanya, clar!)

La feina: crec que la paraula que millor definiria el meu sentiment seria: decepció. Sense cap mena de dubte. El viatge de casa a la feina dura si tinc sort una hora i mitja d'anada i dues de tornada, en un autobús (micro) dels "ben considerats" ja que se suposa que para a totes les parades i no es desvia del camí. Els que no fan això, són els "combis" que són un "salvese-quien-pueda". Cap dels dos però, respecten gaire els senyals de circulació, molt menys la velocitat estipulada i encara menys els peatons. Només arribar, Fernando em va donar el que crec que serà el millor consell: Primero los carros, después el peatón!
L'hotel és molt bonic, té 4 estrelles i està just dins l'aeroport. Això els beneficia ja que hi ha molts passatgers que fan escala a Lima, dormen una nit i tornen a marxar. Inclús el noi que em va ensenyar l'hotel em va comentar que molts ni agafen habitació, sino que contracten els serveis de l'spa i descansen a les hamaques que tenen allà.
El meu primer dia em sento desubicada. Ivan em recull a casa i m'acompanya per ensenyar-me al ruta, sembla fàcil perquè he de caminar uns 10minuts i agafar un micro. No és tan fàcil quan tota la ciutat et sembla igual, hi ha 3vegades més gent de la permesa dins el bus i no pots veure les parades dins que no hi ets a sobre o algú crida: pare, pare, pareeeeee! El tema en el fons fa riure, perquè intenten embotir tothom cridant a la gent que va dreta: avenceeeeen, hay hueco, avanceeeeen! I tu et gires, intentes avançar però no pots ni teure't el serrell de la cara pq no hi cap ni una agulla. Malgrat tot, fem un tetris humà i hi puja més gent. L'olor és inconfundible: m'ha costat saber a què feia olor: una barreja d'alls i peix. La gent però considero que és bastant neta. No sé d'on ve l'olor. La contaminació bestial i crec que necessitaré un any a la selva per netejar els pulmons d'aquests dos mesos.
Continuo amb l'hotel: em passen un cronograma amb els departaments on he de treballar i les dates. Parlo amb la senyora de recursos humans (té una dent d'or i una manera de parlar que em genera molta desconfiança), li comento la meva por a treballar a cuina i bugaderia per exemple. Diu que aquí lo normal és passar per tots els departaments i em dóna la volta al meu argument. Encara estic intentant descobrir com ho va fer. Surto del despatx amb la sensació de no haver resolt cap dels meus dubtes.
Em donen un uniforme, en aquest cas el de magatzem. Tot negre. Els pantalons em van mooolt curts, per no ensenyar els mitjons me l'haig d'abaixar en plan hip hopero perquè sino semblaria Cantinflas. Em presento al noi de magatzem, César. Sembla bon noi, al principi tinc sensació de què el faig anar de cul, preguntant o fent nosa per allà al mig. Poc a poc, ell es relaxa, anem parlant i em va explicant com funciona tot mentre descarreguem fruites de noms desconeguts per mi, carn o peix. M'adono ja que les meves tasques, de turístiques, res de res... Però el noi m'explica coses que segurament fan que ell perdi temps, però que sap que a mi em poden interessar.
Passo fred, vaig amb màniga curta i les portes estan obertes, és la zona freda de l'hotel perquè entren i surten les mercaderies i la gent.
Torno a casa desil·lusionada, parlant amb Taliana que em recull a l'aeroport per a què conegui la ruta de tornada. Vaig amb el mateix autobús i per tant només he de reconèixer algun punt de referència per la parada (una benzinera que ells anomenen "grifo") i m'acompanya a comprar-me un telèfon mòbil (un "celular").
Al dia següent ja no em trobo gaire bé de la panxa, crec que començo a patir el mal del turista europeu... Estic fluixa, no menjo res des que he arribat (camamilles, una mica d'arròs blanc o un trosset de pollastre és la meva dieta). Tinc l'estómac tancat i lo poc que entra surt massa ràpid... La desil·lusió és total quan durant el matí, he de netejar neveres. Ningú em mana que ho fagi però veig que a César sí que li manen i per tant, l'ajudo. Crec que és el que he de fer i sé que ell agraeix l'ajuda. Sino què faig, mirar-lo??? No tinc cap persona responsable de mi, pregunto que s'encarrega de les meves pràctiques i ningú ho sap. Cada cap de departament en el seu moment però ningú a qui em pugui referir en general.
Arribo a casa i em decideixo a escriure un mail a Laura (l'encarregada de la universitat) perquè em busquin una sol·lució. Als dos dies em tocaria cuina i en una conversa amb el xef (la cuina està al costat del magatzem) em diu que està sorprès que algú d'Espanya fagi les pràctiques allà i que no em preocupi que em posarà alguna feina facileta: tallar alguna verdura, picar o pelar... "Peeeeerdona???? Excuse meeee???" Això, malgrat la simpatia dels treballadors que constantment em saluden i em pregunten, em desanima del tot i per tant, com dic, envio un mail a la Laura i comento totes les sensacions i el què em preocupa.
Imagino que finalment, veuen que és més greu del què creien i per tant ràpidament han actuat. En aquest sentit, estic orgullosa de no haver esperat gaire a comentar-ho. Vull aprendre coses realcionades amb el què estudio, sino em quedo treballant a qualsevol bar de Barcelona fent les mateixes tasques: cambrera, mossa de magatzem o cuinera...
Avui és divendres i tampoc he anat a la feina (dimecres ja vaig faltar per la colitis) i com no vaig fer el repòs que em va dir el metge doncs he recaigut. Això sí, aquí els metges no van amb "pamplines" em va fotre una injecció de la vida i després em pregunta si sóc al·lèrgica a alguna cosa! Però va venir a casa i ara ja sé que l'assegurança que em vaig fer, actua ràpidament.
Així doncs, començo a millorar d'ànims (malgrat la panxa) i em sento cada dia menys fora de lloc.
Per últim, donar les gràcies als amics i família que m'envieu mails (tant privats com mitjançant el mur del facebook), que m'animeu i em feu riure amb les coses que us passen allà, les fotos dels nebodets o les aventurilles que viviu; però sobretot a la persona que ara per ara em resulta imprescindible, que m'anima i que millor coneix la situació i que em treu un somriure malgrat les llàgrimes... Us estimo a tots i us trobo molt a faltar!

Com vaig anar a parar a Lima???

Cap a principis d'any vaig rebre un e-mail de la universitat dient que oferien beques pels estudiants per a què poguessin fer les seves pràctiques laborals a l'estranger. Les places eren a Mèxic, Polònia i Perú. Decidida vaig anar a parlar amb la noia que se n'encarregava (La Laura Garcia) i em va dir que una companya de classe ja havia demanat l'única plaça vacant de les pràctiques de turisme (Perú). Em va dir que encara quedava buida la plaça de Polònia. Vaig dir que m'ho pensaria i al dia següent li respondria alguna cosa. "Polònia? Fer controls de qualitat en una fàbrica? Pràctiques d'empresarials havent estudiat filologia i turisme?" La idea no em quadrava gens, però sempre m'he deixat portar per la vida i fins ara mai m'ha sabut greu cap decisió. Així doncs just quan anava a acceptar Polònia, la meva companya havia renunciat a la plaça del Perú per por dels seus pares (un país de Sud-Amèrica i ella una noia de 19 anys). Els avantatges d'estar a punt de cumplir 30 anys és que els pares ja no em diuen què he de fer i què no. :)
Així doncs em van obligar en 3 dies a presentar tots els papers i com sempre, vaig tenir la sort del meu costat i vaig aconseguir-ho ben ràpid però amb molt nervis. Ara només calia esperar a què des de l'hotel on treballaria acceptessin el meu curriculum.
Al cap d'uns mesos i quan ja estava pensant en les alternatives laborals que Barcelona m'oferia vaig rebre un mail: Al juny te'n vas al Perú! Llavors és quan reacciones i dius: ai carai, Perú... És un canvi tan radical! Però no puc rebutjar ara aquesta experiència.
Més papers, més nervis, més pors...
A partir d'aquest moment, informar els amics que no ho sabien, la familia... I tots amb la mateixa reacció: "taaaan lluny? a Barcelona no tindràs feina?" Així que he d'explicar un per un, que és una oportunitat única, que m'ampliarà curriculum i el què poc a poc anava improvitzant intentant-me autoconvèncer que allò era una bona idea...
Finalment, aconseguim que ens adelantin els exàmens (3 alumnes més de turisme marxen, en aquest cas ells a Lanzarote, a les Illes Canaries) i just un dia després d'acabar-los he d'enllestir maletes, visat, conèixer una princeseta acaba de néixer i acomiadar-me de tothom...
El comiat és molt dur, aguanto els sentiments fins just el moment de facturar, on mentre m'abracen i em fan petons, esclaten els nervis, les pors i les llàgrimes reprimides amb la resta d'amics i familia. Ara no hi ha marxa enrera, ara ja està tot. T'estan esperant a l'altra punta del món, un allotjament, uns nous amics, uns nous companys de feina... Has de ser valenta i mirar lo positiu.
Pujo a l'avió, no estic nerviosa, no em fan por. Arribo a Madrid i corrents a fer el canvi d'avió perquè hi ha molt poca diferència. Decidida, em menjo un entrepà (com sempre amb el nivell dels aerports on pots triar truita aigualida o algun embutit que per molt que en diguin ibèric no té gust a res), i començo a conèixer el caràcter de la gent peruana.
Fent cua, una familia molt amable em comença a preguntar què hi vaig a fer etc etc. L'espera per pujar a l'avió passa ràpid mentre ells m'expliquen el canvi que van viure quan van arribar a Barcelona fa anys, o els que jo viuré tant de menjar, ambient, seguretat... M'animen i pugem a l'avió.
Quan la nit abans vaig fer el check in vaig triar finestreta. Al meu costat s'asseu una noia peruana que viu a Milà (Itàlia) i que per primer cop va a veure la seva família sola. Intento dormir i descansar de tots els nervis acumulats.
El viatge arriba un punt que es fa pesat i després d'escoltar unes 20 vegades el canal 11 de la radio de l'avió, la cosa ja comença a saturar. A sobre les tv no van i no podem mirar cap de les pel·lícules programades (que tampoc eren cap meravella).
Arribo, mentre espero la maleta sí que em començoa sentir fora de lloc, pensant: " que cony estic fent aquí?". Per sort, surto i un noi (Fernando) i una noia (Taliana) m'estan esperant amb una pancarta de IAESTE i un somriure que em relaxa.
Anem a conèixer l'hotel on treballaré, situat just al davant de la porta de sortida de l'aeroport. Un noi m'ensenya una mica l'hotel, les habitacions... És simpàtic. Aquí tothom és amable! D'allà anem amb taxi fins al meu allotjament (mentre descobreixo que a Lima el tema conducció es mereix 3entrades seguides al bloc) .
La senyora (Gloria) ens està esperant. Ens ofereix tot tipus de menjar, cafès, infusions... Jo intento aguantar desperta però el meu cos em reclama un llitet. Després de xerrar una bona estona, m'ensenya l'habitació.
Petita, però per sort individual i amb cobertura wi-fi! Ja ho tinc tot: un llit, connexió a internet i nigú que ronqui al meu costat... El lavabo està lluny i hi fa fred, però no m'importa. En general és comfortable.