Com vaig anar a parar a Lima???

Cap a principis d'any vaig rebre un e-mail de la universitat dient que oferien beques pels estudiants per a què poguessin fer les seves pràctiques laborals a l'estranger. Les places eren a Mèxic, Polònia i Perú. Decidida vaig anar a parlar amb la noia que se n'encarregava (La Laura Garcia) i em va dir que una companya de classe ja havia demanat l'única plaça vacant de les pràctiques de turisme (Perú). Em va dir que encara quedava buida la plaça de Polònia. Vaig dir que m'ho pensaria i al dia següent li respondria alguna cosa. "Polònia? Fer controls de qualitat en una fàbrica? Pràctiques d'empresarials havent estudiat filologia i turisme?" La idea no em quadrava gens, però sempre m'he deixat portar per la vida i fins ara mai m'ha sabut greu cap decisió. Així doncs just quan anava a acceptar Polònia, la meva companya havia renunciat a la plaça del Perú per por dels seus pares (un país de Sud-Amèrica i ella una noia de 19 anys). Els avantatges d'estar a punt de cumplir 30 anys és que els pares ja no em diuen què he de fer i què no. :)
Així doncs em van obligar en 3 dies a presentar tots els papers i com sempre, vaig tenir la sort del meu costat i vaig aconseguir-ho ben ràpid però amb molt nervis. Ara només calia esperar a què des de l'hotel on treballaria acceptessin el meu curriculum.
Al cap d'uns mesos i quan ja estava pensant en les alternatives laborals que Barcelona m'oferia vaig rebre un mail: Al juny te'n vas al Perú! Llavors és quan reacciones i dius: ai carai, Perú... És un canvi tan radical! Però no puc rebutjar ara aquesta experiència.
Més papers, més nervis, més pors...
A partir d'aquest moment, informar els amics que no ho sabien, la familia... I tots amb la mateixa reacció: "taaaan lluny? a Barcelona no tindràs feina?" Així que he d'explicar un per un, que és una oportunitat única, que m'ampliarà curriculum i el què poc a poc anava improvitzant intentant-me autoconvèncer que allò era una bona idea...
Finalment, aconseguim que ens adelantin els exàmens (3 alumnes més de turisme marxen, en aquest cas ells a Lanzarote, a les Illes Canaries) i just un dia després d'acabar-los he d'enllestir maletes, visat, conèixer una princeseta acaba de néixer i acomiadar-me de tothom...
El comiat és molt dur, aguanto els sentiments fins just el moment de facturar, on mentre m'abracen i em fan petons, esclaten els nervis, les pors i les llàgrimes reprimides amb la resta d'amics i familia. Ara no hi ha marxa enrera, ara ja està tot. T'estan esperant a l'altra punta del món, un allotjament, uns nous amics, uns nous companys de feina... Has de ser valenta i mirar lo positiu.
Pujo a l'avió, no estic nerviosa, no em fan por. Arribo a Madrid i corrents a fer el canvi d'avió perquè hi ha molt poca diferència. Decidida, em menjo un entrepà (com sempre amb el nivell dels aerports on pots triar truita aigualida o algun embutit que per molt que en diguin ibèric no té gust a res), i començo a conèixer el caràcter de la gent peruana.
Fent cua, una familia molt amable em comença a preguntar què hi vaig a fer etc etc. L'espera per pujar a l'avió passa ràpid mentre ells m'expliquen el canvi que van viure quan van arribar a Barcelona fa anys, o els que jo viuré tant de menjar, ambient, seguretat... M'animen i pugem a l'avió.
Quan la nit abans vaig fer el check in vaig triar finestreta. Al meu costat s'asseu una noia peruana que viu a Milà (Itàlia) i que per primer cop va a veure la seva família sola. Intento dormir i descansar de tots els nervis acumulats.
El viatge arriba un punt que es fa pesat i després d'escoltar unes 20 vegades el canal 11 de la radio de l'avió, la cosa ja comença a saturar. A sobre les tv no van i no podem mirar cap de les pel·lícules programades (que tampoc eren cap meravella).
Arribo, mentre espero la maleta sí que em començoa sentir fora de lloc, pensant: " que cony estic fent aquí?". Per sort, surto i un noi (Fernando) i una noia (Taliana) m'estan esperant amb una pancarta de IAESTE i un somriure que em relaxa.
Anem a conèixer l'hotel on treballaré, situat just al davant de la porta de sortida de l'aeroport. Un noi m'ensenya una mica l'hotel, les habitacions... És simpàtic. Aquí tothom és amable! D'allà anem amb taxi fins al meu allotjament (mentre descobreixo que a Lima el tema conducció es mereix 3entrades seguides al bloc) .
La senyora (Gloria) ens està esperant. Ens ofereix tot tipus de menjar, cafès, infusions... Jo intento aguantar desperta però el meu cos em reclama un llitet. Després de xerrar una bona estona, m'ensenya l'habitació.
Petita, però per sort individual i amb cobertura wi-fi! Ja ho tinc tot: un llit, connexió a internet i nigú que ronqui al meu costat... El lavabo està lluny i hi fa fred, però no m'importa. En general és comfortable.