La gent: definitivament lo millor que té aquest país. Els nois de la beca que vigilen que tot estigui bé, que conegui una mica l'entorn, que m'acompanyen els primers dies de feina, són un encant. Oberts, divertits, curiosos... Estic molt contenta. Són joves que han marxat amb la mateixa beca que jo: a Suïssa, Madrid, Polònia... Imagino que per ells el canvi no devia ser tan dur com per a mi. Marxen del caos i dels contrastos tan exagerats a una cultura europea molt ordenada i disciplinada (en el cas de tots els europeus excepte Espanya, clar!)
La feina: crec que la paraula que millor definiria el meu sentiment seria: decepció. Sense cap mena de dubte. El viatge de casa a la feina dura si tinc sort una hora i mitja d'anada i dues de tornada, en un autobús (micro) dels "ben considerats" ja que se suposa que para a totes les parades i no es desvia del camí. Els que no fan això, són els "combis" que són un "salvese-quien-pueda". Cap dels dos però, respecten gaire els senyals de circulació, molt menys la velocitat estipulada i encara menys els peatons. Només arribar, Fernando em va donar el que crec que serà el millor consell: Primero los carros, después el peatón!L'hotel és molt bonic, té 4 estrelles i està just dins l'aeroport. Això els beneficia ja que hi ha molts passatgers que fan escala a Lima, dormen una nit i tornen a marxar. Inclús el noi que em va ensenyar l'hotel em va comentar que molts ni agafen habitació, sino que contracten els serveis de l'spa i descansen a les hamaques que tenen allà.
El meu primer dia em sento desubicada. Ivan em recull a casa i m'acompanya per ensenyar-me al ruta, sembla fàcil perquè he de caminar uns 10minuts i agafar un micro. No és tan fàcil quan tota la ciutat et sembla igual, hi ha 3vegades més gent de la permesa dins el bus i no pots veure les parades dins que no hi ets a sobre o algú crida: pare, pare, pareeeeee! El tema en el fons fa riure, perquè intenten embotir tothom cridant a la gent que va dreta: avenceeeeen, hay hueco, avanceeeeen! I tu et gires, intentes avançar però no pots ni teure't el serrell de la cara pq no hi cap ni una agulla. Malgrat tot, fem un tetris humà i hi puja més gent. L'olor és inconfundible: m'ha costat saber a què feia olor: una barreja d'alls i peix. La gent però considero que és bastant neta. No sé d'on ve l'olor. La contaminació bestial i crec que necessitaré un any a la selva per netejar els pulmons d'aquests dos mesos.
Continuo amb l'hotel: em passen un cronograma amb els departaments on he de treballar i les dates. Parlo amb la senyora de recursos humans (té una dent d'or i una manera de parlar que em genera molta desconfiança), li comento la meva por a treballar a cuina i bugaderia per exemple. Diu que aquí lo normal és passar per tots els departaments i em dóna la volta al meu argument. Encara estic intentant descobrir com ho va fer. Surto del despatx amb la sensació de no haver resolt cap dels meus dubtes.
Em donen un uniforme, en aquest cas el de magatzem. Tot negre. Els pantalons em van mooolt curts, per no ensenyar els mitjons me l'haig d'abaixar en plan hip hopero perquè sino semblaria Cantinflas. Em presento al noi de magatzem, César. Sembla bon noi, al principi tinc sensació de què el faig anar de cul, preguntant o fent nosa per allà al mig. Poc a poc, ell es relaxa, anem parlant i em va explicant com funciona tot mentre descarreguem fruites de noms desconeguts per mi, carn o peix. M'adono ja que les meves tasques, de turístiques, res de res... Però el noi m'explica coses que segurament fan que ell perdi temps, però que sap que a mi em poden interessar.
Passo fred, vaig amb màniga curta i les portes estan obertes, és la zona freda de l'hotel perquè entren i surten les mercaderies i la gent.
Torno a casa desil·lusionada, parlant amb Taliana que em recull a l'aeroport per a què conegui la ruta de tornada. Vaig amb el mateix autobús i per tant només he de reconèixer algun punt de referència per la parada (una benzinera que ells anomenen "grifo") i m'acompanya a comprar-me un telèfon mòbil (un "celular").
Al dia següent ja no em trobo gaire bé de la panxa, crec que començo a patir el mal del turista europeu... Estic fluixa, no menjo res des que he arribat (camamilles, una mica d'arròs blanc o un trosset de pollastre és la meva dieta). Tinc l'estómac tancat i lo poc que entra surt massa ràpid... La desil·lusió és total quan durant el matí, he de netejar neveres. Ningú em mana que ho fagi però veig que a César sí que li manen i per tant, l'ajudo. Crec que és el que he de fer i sé que ell agraeix l'ajuda. Sino què faig, mirar-lo??? No tinc cap persona responsable de mi, pregunto que s'encarrega de les meves pràctiques i ningú ho sap. Cada cap de departament en el seu moment però ningú a qui em pugui referir en general.
Arribo a casa i em decideixo a escriure un mail a Laura (l'encarregada de la universitat) perquè em busquin una sol·lució. Als dos dies em tocaria cuina i en una conversa amb el xef (la cuina està al costat del magatzem) em diu que està sorprès que algú d'Espanya fagi les pràctiques allà i que no em preocupi que em posarà alguna feina facileta: tallar alguna verdura, picar o pelar... "Peeeeerdona???? Excuse meeee???" Això, malgrat la simpatia dels treballadors que constantment em saluden i em pregunten, em desanima del tot i per tant, com dic, envio un mail a la Laura i comento totes les sensacions i el què em preocupa.
Imagino que finalment, veuen que és més greu del què creien i per tant ràpidament han actuat. En aquest sentit, estic orgullosa de no haver esperat gaire a comentar-ho. Vull aprendre coses realcionades amb el què estudio, sino em quedo treballant a qualsevol bar de Barcelona fent les mateixes tasques: cambrera, mossa de magatzem o cuinera...
Avui és divendres i tampoc he anat a la feina (dimecres ja vaig faltar per la colitis) i com no vaig fer el repòs que em va dir el metge doncs he recaigut. Això sí, aquí els metges no van amb "pamplines" em va fotre una injecció de la vida i després em pregunta si sóc al·lèrgica a alguna cosa! Però va venir a casa i ara ja sé que l'assegurança que em vaig fer, actua ràpidament.
Així doncs, començo a millorar d'ànims (malgrat la panxa) i em sento cada dia menys fora de lloc.
Per últim, donar les gràcies als amics i família que m'envieu mails (tant privats com mitjançant el mur del facebook), que m'animeu i em feu riure amb les coses que us passen allà, les fotos dels nebodets o les aventurilles que viviu; però sobretot a la persona que ara per ara em resulta imprescindible, que m'anima i que millor coneix la situació i que em treu un somriure malgrat les llàgrimes... Us estimo a tots i us trobo molt a faltar!
Ànims Ari! fet i fet, t'està succeint l'habitual quan viatges...t'has d'adaptar a ells, i ells a tu. Parteixes amb dos aventatges providencials: el primer, que els sudamericans són amables per naturalesa. El segon, i més important, quet ets una persona alegre i divertida i això segur que et facilita les coses.
ResponEliminaApren de tot el que et trobis, fins i tot de netejar neveres, que tot serveix per alguna cosa. I quan te n'adonis, t'hauran passat els dos mesos molt ràpid i segur que ens diràs que el viatge va ser molt bona idea. Sembla que estigui tibant de tòpics, però sincerament ho crec així. Quantes vegades a la vida tindràs la oportunitat d'anar al Perú? doncs a gaudir!
Petons!