La ciutat dels entrepans, on el més important no és el farcit sinó l'embolcall. On la gent parla tan estrany que quan ets capaç d'entendre'ls t'entra més bon rotllo que el què va tenir Sta Teresa aquell dia... Potser va saber parlar alemany?
És complicat. Passes 8 hores al dia tancada dins una acadèmia on tothom està "emperrat" en parlar raro. Que quan dius que el teu nivell és A2 i que no et permet fer gaire virgueries lingüístiques, es sorprèn! Sí, tú, B1 o B2, en algun moment vas tenir el mateix nivell de merda que jo, així que deixa de sentir-te Superman que hi ha mil japonesos que parlen millor que tu!
Als restaurants no hi ha cartes ni menús en anglès, les cambreres joves i retenyides d'un ros que cega, et diuen que no saben parlar cap altre idioma. Per dins la maleeixes, mentre intentes explicar que no vols zitrone a la teva salat perquè li dóna un gust horrorós. Però quan et dóna l'amanida ofegada en llimona rància, posant un somriure malèfic, decideixes pensar que el tint li ha cremat més neurones del normal i que per tant, no arriba a més. La decisió final és: anar tots els dies a un restaurant italià, on els macarrons són macarrons i les pizzes pizzes. Sense confusió.
La frase més repetida, sense cap mena de dubte era: auf Deutsche, auf Deutsche! La nostra profe del matí, Beate, perdia la paciència a una classe amb 2 catalans, 1 madrilenya amb idees tirant a catalanistes, i un català veí, que no volia la independència ni la més mínima emancipació de la madre pàtria... La resta de companys, una ucraïnesa i un rus que l'únic que parlava era alemany o rus i que per tant, no enteníem mai...
L'entrada triumfal va venir amb Takeshi. Es va acabar convertint en un mite. Un japonès com el del vídeo: jo continuo pensant que és el mateix, però ningú veia l'apm? i no vaig trobar cap aliat amb qui riure. Va provar el B1, i va causar furor en un sol matí. A la tarda va baixar de nivell, al inframundo de l'A2 i mai més se'n va saber res. Alguns deien que eren efectes del tsunami, altres que en realitat no existia i que estàvem vivint una espècie de Lost... Vita, la ucraïnesa, se'l va trobar al U-bahn. Ell, amb cara de por i avergonyit, va dir que es trobava malament, que li feia molt mal el cap i va fugir corrents a la següent parada...
Un misteri. Practicàvem el datiu amb la pregunta: Wo ist Takeshi??? I l'intriga continua... On deu estar???
Com sempre que viatjo, la casa està beeeen lluny d'on faig la vida. Per què? No vull ser Mourinho, però no entenc per quina santa raó mai puc viure aprop de la feina o del lloc d'estudis... I per què sempre se'm castiga sense estiu? Fa dos anys que sóc incapaç d'anar més de 2 setmanes a la platja. La gent ja diu que el meu color ja és el groc, i jo no sóc una Simpson. Sóc morena!!!
La pluja va ser un constant. Les dues primeres setmanes només tenia sandalies i xancletes i per tant, els meus peus eren glaçonets arrugats i pansits de tanta aigua. Quan vaig aconseguir les meves Pomverse (converse falses), el sol va començar a brillar. Què cony passava? Algú em boicotejava?? Malgrat tot, cada dia plovia. Crec que el màxim que vaig viure sense paraigües van ser 3 dies...
A Alemanya ja hi havia anat un cap de setmana. Vam visitar Berlin, una de les millors ciutats del món per mi. Cultura a tot arreu, música, gent variada, respecte i el museu del Currywurst. A Frankfurt, el currywurst no té gust de currywurst i decep. Decep molt. Però sempre ens queda l'Apfelwine. Una espècie de sidra amb gas que sembla que no però que t'acaba donant una soltura per parlar auf Deutsche impressionant...
Al Goethe Intitute, organitzaven activitats: excursions, tours, festes... Estan bastant ben organitzats, malgrat posar les millors excursions el cap de setmana previ al "Gran Examen". A més, la noia que feia de guia parlava només en alemany i per tant, miraves els monuments, somreies amb cara de "uuuuh que interessant" i finalment decidies desconnectar i veure la ciutat a la teva manera.
No tornaré. Bé, segur que tornaré, però només a l'aeroport a fer escala. Frankfurt no és una ciutat que et marqui, no et quedes amb un trocet del Rome al cor, ni idealitzes un plat típic ni enyores la manera de ser dels habitants. Simplement Frankfurt està allà, esperant una fira, un festival de sidra o que algun Goethe hi torni a néixer.
Frankfurt continuarà allà, sent una capital econòmica, amb la discoteca on va néixer la música House (Cocoon: on em demanen el Dni als meus 30 anys, on acabes odiant tothom i idealitzant els teus Beatles, Calamaros i fins i tot enyores a Paulina Rubio), amb una sola plaça turística, on no hi ha menús però està invaïda per japonesos i on les abelles són les vaques sagrades perquè ni a la Granja San Francisco en deuen tenir tantes..
Finalment, amb molt d'esforç i amb estómac i budells revolts, he aconseguit el meu títol oficial d'alemany i per tant ja puc dir que he acabat la carrera (òbviament si aprovo el projecte final): això és el que compta.
La conclusió final de tot el viatge podria ser:
- Frankfurt és la Mallorca dels japonesos.
- Les estacions de metro no fan l'olor a residus humans com a Bcn sinó que fan olor a pa calent.
- L'alemany és una llengua que odies als dos minuts i no aconsegueixes estimar fins que no ets capaç d'explicar-li a la cambrera que posar llimona a una amanida és un delicte que hauris de ser castigat per llei.
- Les vespen, són com déu: omnipresentes, a tots els dinars, a totes les activitats i a alguna classe.
- La satisfacció de tenir el teu diploma oficial, fa que oblidis la resta.
- A Frankfurt demanes per una samarreta de la selecció d'hanbol i et miren com si demanessis unes calces de Lady Gaga o un autògraf a Josemi alias "ponte un chupito"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada