Novetats

Hola!!

He decidit començar a escriure sobre tots els temes que m'interessen, cosetes que passin al meu món i a la resta de gent i ampliar molt més aquest blog.

Us faré una llista de les novetats:

• Estudis:

Estic fent un máster universitari en innovació de la gestió turística de les destinacions urbanes. Intento motivarme cada dia una mica més. El màster m'ofereix una nova visió sobre el món del turisme, amb master classes de molta gent important del sector. He descobert que hi ha una gran quantitat de geògrafs que es dediquen a aquest sector tan interessant, cosa que em fa pensar en: per què no hi ha més diplomats en turisme que vulguin exercir la docència o per què no hi ha investigadors? Per què és un món on ens quedem les noies com a simples recepcionistes d'hotel i mai mirem més enllà? Per què els caps sempre són homes si és una carrera majoritàriament de dones i nosaltres som les que treiem les millors notes? I per què, amb la ràbia que em fa, els estudis es centren tant en el sector hoteler amb el ventall de possibilitats que ens ofereix el turisme???

• Feina:

Trist. El fet d'haver estudiat uns anys de Filologia Catalana, ha fet que pugui donar classes de llengua catalana a treballadors d'una coneguda cadena d'aparcaments. La majoria són estrangers, molt motivats, d'altres espanyols que van estudiar en castellà i ara volen millorar (o lliurar-se de dues tardes de feina a l'empresa...). M'agrada, em sento bé, quan veig que dos dels meus alumnes es volen presentar als examens oficials... però això no em soluciona gaire el meu problema econòmic, són només dos dies, poquetes hores, i el mercat laboral no és gaire motivador. No hi ha feina compatible amb els estudis, del sector només hi ha en empreses hoteleres (cosa que implica torns rotatius,,,). No creia que un cop acabada la carrera em sentís més frustrada que abans.

• Viatges:

Com sempre, el motor de la meva vida. Amb ganes de viatjar, de veure noves cultures, de moure, de que no em cremi la cadira al cul quan passen 3 mesos sense pujar a un avió...

La setmana passada mitjançant twitter, vaig trobar una superoferta per viatjar al Japó!! Ens surt per només 400€ el vol, així que per setmana santa , aprofitant que la meva parella tampoc té feina (el van fer fora fa 15 dies), marxem deu dies a la terra del sol naixent, dels karaokes, de Lost in Translation, dels amigurimis i les coses frikis! Em té moooolt motivada, i ja friso per tenir-ho tot més o menys organitzat i agafar maletes i motxilles i conèixer una cultura totalment oposada a totes les que he conegut fins ara.

• Coses curioses:

Dissabte vaig anar a un taller de Mixed Media impartida per In the Atia's Room, una amiga de l'institut que sempre m'ha impresionat per la seva creativitat i bon gust. El taller es creava en un entorn solidari, ja que els beneficis dels tallers, dels objectes en venda etc, anava dirigit a la creació d'una escola taller a Etiòpia. La creació d'aquesta jornada solidària ve per part de Sara, que marxarà aviat a terres africanes a ensenyar en aquesta escola taller.

Això em fa epnsar molt en el meu viatge a Perú, en què coses senzilles per nosaltres poden millorar molt a persones amb deficiències en temes socials, econòmics i que en part es troben en aquesta situació per culpa nostra (directa o indirecta). estic molt orgullos de la gent que es mou per aconseguir una millora, un desenvolupament per la gent del mal anomenat Tercer Món. 

El meu petit granet de sorra per Etiòpia amb el taller de Mixed Media i amb la compra d'un bolsito per l'estiu! 

• Motivacions:

Fa mesos que tinc al cap un projecte personal i laboral que em motiva moltíssim... El problema, el traspàs que demanen pel local és massa elevat i no ho podria amortitzar en mooolts anys. Tot i això cada dia el tinc més al cap, més als somnis, i cada petit gest i  novetat de la meva vda em dóna idees per crear el meu petit racó. De moment, esperant que baixi el preu, començaré a posar-ho sobre el paper, creant el Pla de viabilitat de l'empresa, perquè no vull que quedi en somnis, sinó que es fixi encara que sigui en un paper. El fet que la meva parella també estigui a l'atur també té un punt benefciós i és que tots dos ens hi podríem dedicar.

Que no quedi en somnis, que m'arribin els diners per poder aconseguir-ho.

• Altres cursos:

Fa un mes o dos, vaig realitzar un curs de Reiki gràcies a Berta, d'Ekilibra't. Va ser una experiència estranya, i m'he proposat tornar a fer Reiki al menys cada nit a mi mateixa... Vaig começar malament, amb migranyes constants i ara em torna a venir de gust provar a remoure emocions un altre cop, i començar a utilitzar a la gent el meu voltant coma  conillets d'índies.

I res, bàsicament és tot el que us havia d'explicar, a partir d'ara em proposo anar escrivint de tant en tant com va tot, els projectes com evolucionen i les idees i viatges que puguin sorgir.

País salchichero...

La ciutat dels entrepans, on el més important no és el farcit sinó l'embolcall. On la gent parla tan estrany que quan ets capaç d'entendre'ls t'entra més bon rotllo que el què va tenir Sta Teresa aquell dia... Potser va saber parlar alemany?

És complicat. Passes 8 hores al dia tancada dins una acadèmia on tothom està "emperrat" en parlar raro. Que quan dius que el teu nivell és A2 i que no et permet fer gaire virgueries lingüístiques, es sorprèn! Sí, tú, B1 o B2, en algun moment vas tenir el mateix nivell de merda que jo, així que deixa de sentir-te Superman que hi ha mil japonesos que parlen millor que tu!

Als restaurants no hi ha cartes ni menús en anglès, les cambreres joves i retenyides d'un ros que cega, et diuen que no saben parlar cap altre idioma. Per dins la maleeixes, mentre intentes explicar que no vols zitrone a la teva salat perquè li dóna un gust horrorós. Però quan et dóna l'amanida ofegada en llimona rància, posant un somriure malèfic, decideixes pensar que el tint li ha cremat més neurones del normal i que per tant, no arriba a més. La decisió final és: anar tots els dies a un restaurant italià, on els macarrons són macarrons i les pizzes pizzes. Sense confusió.

La frase més repetida, sense cap mena de dubte era: auf Deutsche, auf Deutsche! La nostra profe del matí, Beate, perdia la paciència a una classe amb 2 catalans, 1 madrilenya amb idees tirant a catalanistes, i un català veí, que no volia la independència ni la més mínima emancipació de la madre pàtria... La resta de companys, una ucraïnesa i un rus que l'únic que parlava era alemany o rus i que per tant, no enteníem mai...

L'entrada triumfal va venir amb Takeshi. Es va acabar convertint en un mite. Un japonès com el del vídeo: jo continuo pensant que és el mateix, però ningú veia l'apm? i no vaig trobar cap aliat amb qui riure. Va provar el B1, i va causar furor en un sol matí. A la tarda va baixar de nivell, al inframundo de l'A2 i mai més se'n va saber res. Alguns deien que eren efectes del tsunami, altres que en realitat no existia i que estàvem vivint una espècie de Lost... Vita, la ucraïnesa, se'l va trobar al U-bahn. Ell, amb cara de por i avergonyit, va dir que es trobava malament, que li feia molt mal el cap i va fugir corrents a la següent parada...

Un misteri. Practicàvem el datiu amb la pregunta: Wo ist Takeshi??? I l'intriga continua... On deu estar???

Com sempre que viatjo, la casa està beeeen lluny d'on faig la vida. Per què? No vull ser Mourinho, però no entenc per quina santa raó mai puc viure aprop de la feina o del lloc d'estudis... I per què sempre se'm castiga sense estiu? Fa dos anys que sóc incapaç d'anar més de 2 setmanes a la platja. La gent ja diu que el meu color ja és el groc, i jo no sóc una Simpson. Sóc morena!!! 

La pluja va ser un constant. Les dues primeres setmanes només tenia sandalies i xancletes i per tant, els meus peus eren glaçonets arrugats i pansits de tanta aigua. Quan vaig aconseguir les meves Pomverse (converse falses), el sol  va començar a brillar. Què cony passava? Algú em boicotejava?? Malgrat tot, cada dia plovia. Crec que el màxim que vaig viure sense paraigües van ser 3 dies...

A Alemanya ja hi havia anat un cap de setmana. Vam visitar Berlin, una de les millors ciutats del món per mi. Cultura a tot arreu, música, gent variada, respecte i el museu del Currywurst. A Frankfurt, el currywurst no té gust de currywurst i decep. Decep molt. Però sempre ens queda l'Apfelwine. Una espècie de sidra amb gas que sembla que no però que t'acaba donant una soltura per parlar auf Deutsche impressionant...

Al Goethe Intitute, organitzaven activitats: excursions, tours, festes... Estan bastant ben organitzats, malgrat posar les millors excursions el cap de setmana previ al "Gran Examen". A més, la noia que feia de guia parlava només en alemany i per tant, miraves els monuments, somreies amb cara de "uuuuh que interessant" i finalment decidies desconnectar i veure la ciutat a la teva manera.

No tornaré. Bé, segur que tornaré, però només a l'aeroport a fer escala. Frankfurt no és una ciutat que et marqui, no et quedes amb un trocet del Rome al cor, ni idealitzes un plat típic ni enyores la manera de ser dels habitants. Simplement Frankfurt està allà, esperant una fira, un festival de sidra o que algun Goethe hi torni a néixer.

Frankfurt continuarà allà, sent una capital econòmica, amb la discoteca on va néixer la música House (Cocoon: on em demanen el Dni als meus 30 anys, on acabes odiant tothom i idealitzant els teus Beatles, Calamaros i fins i tot enyores a Paulina Rubio), amb una sola plaça turística, on no hi ha menús però està invaïda per japonesos i on les abelles són les vaques sagrades perquè ni a la Granja San Francisco en deuen tenir tantes..

Finalment, amb molt d'esforç i amb estómac i budells revolts, he aconseguit el meu títol oficial d'alemany i per tant ja puc dir que he acabat la carrera (òbviament si aprovo el projecte final): això és el que compta.

La conclusió final de tot el viatge podria ser:

• Frankfurt és la Mallorca dels japonesos.
• Les estacions de metro no fan l'olor a residus humans com a Bcn sinó que fan olor a pa calent.
• L'alemany és una llengua que odies als dos minuts i no aconsegueixes estimar fins que no ets capaç d'explicar-li a la cambrera que posar llimona a una amanida és un delicte que hauris de ser castigat per llei.
• Les vespen, són com déu: omnipresentes, a tots els dinars, a totes les activitats i a alguna classe.
• La satisfacció de tenir el teu diploma oficial, fa que oblidis la resta.
• A Frankfurt demanes per una samarreta de la selecció d'hanbol i et miren com si demanessis unes calces de Lady Gaga o un autògraf a Josemi  alias "ponte un chupito"...

Auf wiedersehen Frankfurt. Bis bald!

La Bequi

Així m'anomena un amic: Bequi, de becària...
Està clar que tot en aquest món no són els diners, però sense ells molts no se senten motivats o pitjor, no poden sobreviure.
Els becaris de turisme som d'aquesta mena de gent que a causa de l'obligatorietat de 400 hores de pràctiques es veuen en la "necessitat" de deixar la seva feina (si no els mantenen els papis) per començar a treballar a un lloc on aprendrà molt (amb sort) i no cobrarà res (per mala sort).
Jo estic a l'atur, tinc la fortuna de què els convenis de pràctiques són compatibles amb el "sou" d'aturada i que em paguen 200 € de "sou". Crec que hi ha d'haver alguna manera de regular els sous dels becaris. Obvi que entrem a l'empresa plens de coneixements teòrics (que no sempre podem aplicar) i sense saber fer res a la pràctica, però passem moltes hores allà, ens esforcem i alguns de nosaltres hem de mantenir-nos. D'acord, ja ho sabia quan vaig començar la carrera fa 2anys, sabia q hi havia l'opció de no poder pagar el lloguer perquè no cobraria, però realment, és necessari??
La meitat del meu sou se'n va en transport i si comptem les despeses de menjar el dia que no tinc temps de fer el tupper i he de comprar algo ràpid per menjar al bus, ja marxa una altra part del sou.
Crec que no és just. Les empreses també haurien de tenir en compte les circumstàncies personals dels becaris. No sé com arribo a final de mes, com diuen per algun lloc: Em sobra massa mes a finals del sou...
La feina però m'agrada, la consultora compta amb mi, i la setmana passada el meu cap em va posar a prova. A les 18:00 de la tarda entro al seu despatx. Em demana un informe (un 3 en 1 perquè havia d'investigar 3 coses diferents). 2 pàgines mínim cada part. Més idees pròpies i propostes d'una part de l'informe. Nervis, però contenta. Llavors em diu, ho necessito per demà. Dels nervis, passo a l'histerisme. Tot ben dissimulat, intentant posar cara de pòker i donar seguretat en plan: per demà? Clar que sí!
Ara ric, però en aquell moment volia fondre'm. No trobava res d'informació, no em venia ni una idea per les propostes que havia de fer, només pensava: és per demà, és per demà, és el jefe, és el jefe.... PUTO GOOGLE, AVUI QUÈ PASSA???
Allà estava bloquejada, només pensava que no em donaria temps, que amb les meves propostes faria el ridícul i que em diria: reina, tens 29 anys, ja va sent hora que fagis alguna cosa bé i aquest món no és el teu!
Callo aquestes veus malicioses i m'envio el que tinc fet per mail per un cop arribada a casa, poder continuar la feina amb la calma d'un entorn no-hostil.
Em relaxo, però continuo sense trobar-ho tot. Nervis, he d'anar a la uni igualment. Encarrego a la parella que em busqui un número per internet mentre estic a classe. M'ho apunto. Arribo abans a la feina al dia següent, ràpid obro el mail on m'he enviat la feina feta, busco coses abans no arribi el cap i per fi crec que l'he acabat.
CREC. Perquè entro al seu despatx, li ensenyo, tremolo per dins mentre per fora intento donar sensació de seguretat (imposssible). Analitza i no diu res, quins segons més llargs! Diu mirant-se les propostes: Vas bé, vas bé. Em tranquil·litzo, dos segons, em corregeix. D'on has tret aquest quadre? (I jo penso: merda, no ho he posat). Aquest correspon a hotels o apartaments turístics? (Merda crec que eren hotels però no quadra!) 100.000turistes hi van? Segur? (joder, ho posava a la pàgina web!!!)...
Al final he de corregir això en... 30minuuuuuuuts? I ampliar-ho???? Em diu: ho necessito per demà. -Però demà jo no vinc (divendres). -Doncs llavors, dilluns. A quina hora arribes? -A les 3, 3:15. -Perfecte, a les 4 m'ho emporto.

Caguntot, cagulrei, cagulturisme, cagunlescabresquefanformatgeeeee!

Busco el quadre el diumenge al vespre i el dilluns acabo d'enllestir-ho. A les 3:35 enllestit. El cap encara no ha arribat, la secre em va dir que arribaria just perquè tenia un dinar i que no em posés nerviosa. Tant se'm notava??? Adjunto unes fotocòpies, ho grapo i el deixo a un costat de l'escriptori orgullosa de la feina feta. Insegura però orgullosa de l'esforç.
Arriba i li dic: -ja està fet! -Perfecte, passa a dins. Entro, se'l mira, mira que hagi corregit el què em va dir. De cop, somriu en plan pare satisfet i em pregunta: -i què tal et sents? Estàs a gust aquí? Et sents bé amb els companys?
És el moment per dir que sí, que amb les companyes estic agust, no tinc molta confiança però són bona gent, l'altre cap sempre fa bromes i la secre és dolça i sempre ajuda. Però el sou... Però callo, dic que m'hi sento a gust, que m'agrada la feina i que estic molt contena.

La bequi ha de currar, la bequi ha d'aguantar un any, la bequi s'ha de formar més, la bequi ha de trobar un bon màster i llavors la bequi...

DEMANARÀ UN AUGMENT DE SOUUUU! :)

Becaria a casa

Ser becari és una cosa que gairebé cap estudiant universitari pot evitar. El fet d'estar a punt de cumplir 30 anys fa que sigui un pèl més dur. Visc sola, sóc econòmicament independent de fa molts anys, estic de lloguer i fa 6 mesos que estic a l'atur. És una combinació que amb un ingredient més, saps que no pot durar gaire... Aquest ingredient és un contracte de 20hores per 200euros... No ajuda el fet de tenir classes fins les 14 gairebé cada dia. Per tant, el resultat d'aquesta combinació o d'aquest còctel explosiu és: començar una hora abans cada migdia per intentar complir el conveni de pràctiques, dos dies de la setmana sortir abans de classe i dinar al tren perquè no hi ha temps de passar ni un segon per casa, els altres dos dies, només acabar la classe marxar a agafar el tren corrents, intentar arribar aviat a Bcn per fer una horeta al matí, dinar en mitja hora al despatx i a les 3 un altre cop a treballar... Arribar a les 8:30 del vespre a casa, fer la feina de la uni que no he pogut fer al tren i dormir, dormir, dormir...

Només escriure-ho ja m'estresso!! Tot això, treballant com una professional, com a mínim intentant-ho, i cobrant com algú que neteja el despatx de tant en tant. I tenint en compte que s'ha d'anar a Bcn cada dia li sumem el transport i ale, gairebé 100 euros menys de sou! I buscar receptes de tupper no és tan fàcil, caic en la temptació de dinar cada dia pasta, arròs i entrepans! I els diumenges toca cuinar coses sanes per congelar i tenir reserva de tuppers...

Per sort la feina pinta molt bé, és el tema que m'agrada (no m'apassiona però m'agrada) i això és bàsic, tinc sort! Crec que puc aprendre moltíssimes coses treballant a aquest despatx, potser ara no em sento satisfeta perquè faig molta recerca pels altres, però també estic descobrint moltíssimes coses que pel meu futur seran imprescindibles.

Ser becari és dur, ser un becari de 30 anys ho és més... Però no ens hem de quedar només amb allò que ens molesta pel fet de ser-ho, hem d'aprendre que de tot el què ens passa i tot el què descobrim del món del turisme, en algun moment ens servirà!

Ara el proper repte serà trobar un bon màster i sobretot el lloc perfecte per fer-lo, perquè estudiant turisme: per què ens tanquem les portes a la resta del món?! Visió global per mi és èxit, i jo em sento preparada per fer quelcom gran!

Catalunya...

Ja estic a casa. El vol de tornada va ser una barreja de sensacions i sentiments... Plores, penses en la gent que has conegut i plores un altre cop. Somrius i somrius molt amb moments meravellosos que has compartit amb persones que en un altre moment potser mai haguessin sigut amics teus o potser haurien sigut els teus millors amics...

Aquest escrit voldria ser un homenatge (no sé si ho aconseguirà) a tots aquells que m'han acompanyat en aquests dos mesos així que toca escriure'l en castellà:

"Hay gente que conoces en el momento adecuado de tu vida, que te dan consejos, que te dan el cariño que necesitas y que te estimulan constantemente para mejorar en todos los aspectos de tu vida. Las personas que consiguen eso, nunca son conscientes de lo que aportan, de que se convierten en personas que nunca vas a querer sacar de tu vida... A pesar de la distancia que ahora mismo nos separa y que de muchos de vosotros no me pude despedir el último día, os quiero agradecer todo lo que hicisteis por mi:

• Fernando: Fuiste la primera persona que conocí en el aeropuerto, quien me dió mi primer consejo, quien sin quererlo me dió cierta tranquilidad para vivir en Perú. Tus historias sobre el país, tu confianza y tus gritos (sí, intentabas cantar pero eres de los míos y no cantas, gritas como yo!) con las canciones populares peruanas me encantaron. Me has hecho sentir a gusto desde el primer día.
• Davy: Maldito petardooooo! Contigo no pensé que me llevaría tan bien. Has sido la sorpresa, creo que me has acompañado más que nadie en estos dos meses y pico, hemos hablado mucho, me has enseñado muchas cosas sobretodo de la gente de Perú y me he reído mucho contigo! Me encanta pegarte y molestarte y que tu me molestes a mi, así que mil gracias también! Nunca dejes de hacerlo! Me puse muy triste cuando tu y Bianca os despedisteis de mi en Cusco, las lagrimitas cayeron pensando en lo bien que había estado con vosotros siempre! Os echo mucho de menos...
• Ivan: Tu sí que eres un pozo de sorpresas! El chico (junto a Davy) que siempre se acababa mis platos cuando salíamos a comer! Por Dios, nunca me había reído tanto con alguien que es tan poco consciente de su sentido del humor y capacidad cómica. Eres un genio. Haces reir sin querer con todo, con tus comentarios, tus preguntas,... Cada vez que recuerdo el momento del cine: niños y tercera edad, no puedo dejar de reir... Me acompañaste siempre a horas intempestivas, tanto por las mañanas al trabajo los primeros días, como por las noches si salíamos! Ojalá tu experiencia europea sea tan buena y te marque tanto (para bien) como mi experiencia peruana.
• Bianca: Junkela!!!! Mi chica, la más peruana de todo el grupo. Me encantó conocerte. Al principio apenas hablábamos, pero al final fuiste una gran amiga con la que compartir mil momentos (y alguna cosa más)! Me gustó mucho hablar, bailar, reirnos, disfrutar de esos grandes momentos de Ivan, compartir el humor europeo juntas, criticar esas leyendas peruanas (tipo el sol, el pie derecho, el oscar a la mejor película de motivación y crecimiento personal...). Espero que la vida te traiga mil cosas buenas y todo lo que te apetezca, mil viajes más y todo lo que nos falte! Eres muy grande Bianca, nos veremos pronto por Suiza o Catalunya! Y sí, una buena fiesta nocturna nos la debemos!!!!
• Jose: Ya me despedí de ti, así que sabes perfectamente lo que ahora mismo pasa por mi cabeza. Gracias por hacer que Lima me gustara, por las carreras en bicicleta, la comida basura y por enseñarme tantas cosas de tu vida, de tu trabajo y de tus amigos... Por mostrarme muchas cosas invisibles a ojos primermundistas! :) Grande Manotas!
• Gloria "Sopitas": Una abuelita/madre encantadora. Tener mi espacio en su casa hizo que me adaptara mucho mejor. A pesar de los malentendidos finales con los otros chicos y usted, espero que nunca deje de dar un hogar (porque no es sólo una casa) a los chicos tanto de Iaeste como de Intej, que se acompañe de tan buenas cocineras y que siga tan estupenda! Gracias por preocuparse tanto por mi (a veces excesivamente!) y por cuidarme en mis momentos débiles!

Me dejo mucha gente: Lorena, Sheila, Navin, los chicos y chicas del hotel, el resto de Manotas... Pero bueno, simplemente quería daros las gracias a todos por todo lo que habeis aportado a mi vida! Con vosotros me sentí mejor que en casa y descubrí un país que sería imposible como una turista más!

Os quiero y os echo mucho de menos!"

Ara ja un cop a casa, les coses es veuen diferents. He canviat molt per dins i aquí tot continua igual. De vegades sents impotència per veure les diferències horroroses de mentalitat, de nivell de vida, de detalls que molt valorarien i que aquí mai seran valorats, de gent que és incapaç d'evolucionar i que sovint creus que "involuciona"... Penses i penses... El caràcter no el tinc com abans, estic molt més distant amb tot i tothom. Imagino que és normal, que necessito un període d'adaptació. Però sóc feliç.

El dia 1 començo a ser becària a una important consultora turística de Barcelona. Tant de bo m'engresqui tant com el dia que em van dir si volia treballar amb ells; que l'any que comença de la universitat sigui una bona experiència i sobretot, que el record d'aquests dos mesos i mig a Perú em motivi molt més per continuar endavant amb els projectes futurs (personals i professionals) tant a casa com a la resta del món!

Gràcies per haver-me llegit (malgrat haver-vos abandonat tant l'últim mes), pels vostres comentaris, per rebre'm tant bé (tant d'anada com de tornada) i mil petons a tots!

Segurament, ens anirem veient aviat per aquí!

Machu Picchu

Pujant a un dels llocs més increïbles del món, vaig perdre la càmara de fotos... Aquesta me la va fer Bianca. No tinc gaire temps per explicar-vos tot el que se sent pujant allà, veient aquesta meravella, així que us deixo una foto on sembla que jo sigui un xupa xups, amb mala cara després de tanta caminata i amb les cames que ni me les sentia... Però malgrat que no es veu la sensació que em recorria tot el cos, us puc dir, que mai mai mai, m'havia sentit tan orgullosa de mi mateixa, de l'esforç i que malgrat que sobraven estrangers aquell dia allà, et sents molt molt però que molt afortunada de contemplar aquest espectacle... Al dia següent vam continuar caminant més encara i el meu cos va rebentar a Cusco. Crec que mai havia caminat de forma tan còmica en ma vida (pitjor, molt pitjor que Chiquito de la Calzada), però vaig pensar en molta gent que sempre em diu que tinc poca resistència i amb un somriure malèfic a la cara mentalment els vaig enviar aquest missatge: foteu-vos, sóc forta, el meu cos resisteix això i més i em sento orgullosíssima del què he aconseguit!
Un petonàs a tots, en una setmana torno a Barcelona. No en tinc ganes, ho reconec, em queda massa per visitar, per conèixer i per gaudir, però no paren de sortir possibles projectes per fer aquí a Lima i a Perú en general... Qui sap si l'any que ve, reprenc aquest bloc des d'una perpectiva diferent...
Us estimo!

Grip, art i pisco

Aquest cap de setmana ha sigut tranquil·let... El cos encara em falla. El fred, la pluja fina i l'humitat general no ajuda gens. Durant el dia aguanto millor, però quan cau el sol (per dir-li d'aguna manera) la gola renega, el cap m'explota i només vull una manta enorme i posar-m'hi a sota! :)
Lo bo, és que el cap de setmana ajuda (en realitat ajuda als ànims però no ajuda per la feina). He passat mooolt fred aquest finde. Diuen que és el més fred que s'ha viscut aquí en anys. Que bé, eh! L'hivern fred de Catalunya, l'hivern fred de Perú... Pff!
Però vaja, demà és l'últim dia de feina (i sí, avui he tornat a faltar). Total, que demà ja plego de l'hotel! Per fi! Ha sigut lo pitjor d'estar a Perú. És curiós, ha sigut el motiu principal i únic de venir aquí i acabarà sent lo més trist de tot. Un ja ve sabent que ser una persona en pràctiques significarà fer poca cosa, o coses que segurament no tenen una importància vital a l'empresa (molts em comenten que les seves pràctiques eren jocs d'ordinador, trucades i fotocòpies) Per molt que des de tot arreu ens diguin que les coses no són o no han de ser així, ho acaben sent. La merda: jo no tinc ordinador propi! jaja! Lo millor de l'hotel, la gent que m'hi he trobat.
Com deia, demà acabo allà o dimecres si el cos m'aguanta aniré cap a Cusco. Allà fa mooolt més fred pel que sé, així que patiré bastant imagino.
El cap de setmana, entre dècimes febrils, ha sigut enriquidor. Divendres vam anar a una festa d'uns dissenyadors que promouen la cultura de les zones de la selva: múscica, artesania, moments friks... Divertit! Dissabte havia d'anar a la Fira del llibre però el meu cos al migdia ja no tirava així que em vaig quedar sota la manteta dormint i mirant una pel·li perquè la meva gola no es queixés gaire... A la nit, vaig anar a veure uns amics (ja us he parlat d'alguns d'ells) que preparaven una funció. Diumenge en tenien una altra ben d'horeta al matí per un casal de nens i mares amb vih (només 7 nens viuen allà mateix però estava ple de petits). Estava nerviosa. Al final va ser tot un èxit i molt enriquidor per mi.
El lloc es el Hogar de San Camilo, a un barri de Lima, no gaire segur perquè havíem d'esperar que ens obrissin la porta del convent (era un antic convent) per poder baixar del cotxe amb l'equip de so i tots els estris que necessiten. Per sortir igual! Allà organitzaven una espècie de festeta pels nens amb jocs com tirar llaunes amb una pilota, jocs d'anelles, el de la cadira amb música...
Ells van actuar després d'una parella que ballava. Em van comentar després que va ser difícil concentrar-se, que els nens estaven molt dispersos, que l'espai tampoc ajudava gaire... Jo em vaig quedar embobada mirant-los, mirant les carones dels nens mentre un parlava o l'altre tocava la guitarra i feien els sons. L'obra va ser la mateixa que vaig veure amb Bianca i Ivan. M'agradava l'expressió dels nens, els ulls oberts, les respostes cridant: "-voleu un conte? -Siiiiiii!" Increïble.
Em vaig sentir molt feliç d'estar allà, de veure l'alegria dels nens amb cada gest, mentre jugaven entre ells, mentre ballaven... No els espera una vida gaire fàcil, i no només per la malaltia segurament...
Un cop acabat, havíem de marxar. Un nen es va agafar a Jose i no el deixava anar. S'hi repenjava de la cama i la panxa i no volia que marxés... Vaia moment!!
Al final, no sé què li va dir però va poder marxar sense el petit!
D'allà vam anar a deixar les coses i cap a la Plaça d'Armes on celebraven el dia del Pisco!!! Cada dia és el dia d'alguna cosa aquí! Fantàstic! El que feien era adaptar la font de la plaça fent que en comptes de treure aigua, treiés pisco, que és com un orujo gallec. Nosaltres ja no hi vam arribar a temps però un policia ben maco, ens va dir que ens la compressim i celebressim igual el dia! Que si ens preguntaven diguessim que encara ens en quedava del migdia. Que grande!
Així que vam omplir una ampolla d'aigua de pisco i amb gotets de plàstic anavem bebent. Jo no gaire, no sóc amant de l'orujo (de la crema d'orujo sí!) així que amb un gotet petit barrejat amb sprite ja en vaig tenir prou... Allà hi havia orquestres de cumbia i salsa ambientant el moment. La plaça estava plena plena.
D'allà vam anar a casa d'un dels nois que vam trobar allà, amics de Shirley crec. Unes cervesetes i unes patatones amb un pisco sour que van fer boníssiiim! A l'altre noi del grup li van donar una guitarra i allà tothom cantant, de bon rotllo (sort que alguna de Sabina i Calamaro la sabia, perquè crec que he d'actualitzar la meva biblioteca musical si vull seguir-los...). Molt bon rotllo!
I res, cap a casa enmig de la maleïda pluja que em va fer agafar un fred que encara avui tinc al cos... Necessito un parell de mantes més al llit!
Un petonet!